17/12/2017

Ens cal menys èpica, i més política

Certament, aquesta és una campanya electoral molt estranya. També ho va ser l’anterior en que el presidenciable de l’independentisme anava dissimulat en el número quatre de la llista i va acabar per ser-ho un que estava diluït a la llista de la circumscripció de Girona i que no crec que a la vida hagué somiat mai acabar de President de la Generalitat. Sembla que li va trobar el gust, i ara diu voler repetir. Si alguna cosa té l’independentisme català és una certa tendència a fer coses extravagants i poc convencionals, allò que Artur Mas en un gest de supèrbia en va dir practicar l’astúcia. De vegades de fer coses imaginatives a fer el ridícul hi ha una franja molt estreta i difusa. Fer llistes electorals amb empresonats i fugits pot resultar molt atractiu per practicar el victimisme i buscar el vot emocional, el problema és que a l’hora de fer actes i debats es queda una mica llastat. Una campanya que s’està fent molt llarga pel bloc sobiranista, i especialment per qui partia amb una teòrica avantatge com era Esquerra Republicana. Després del fracàs de la unilateralitat i amb l’evidència de que tot el que s’havia afirmat era un frau, ja no hi ha possibilitat d’ampliar la base social i electoral i només resta intentar mantenir els fidels. Les propostes força contradictòries: s’assumeix que es va ser una mica frívol i es reconeix que no es pot fer res sense acord. Ens tornen, però, a prometre escenaris impossibles, mentre s’aprofundeix en la trinxera tot desqualificant tant l’Estat com els contrincants que representen a la Catalunya que ells no consideren “poble de Catalunya”. El problema que planteja l’independentisme, i ho és per a tots, és que no proporciona cap via de solució al enorme conflicte polític i convivencial que han generat. Tornar a la situació del 2 d’Octubre i investir com a President i fer Govern amb persones empresonades o fugides a les que els espera un llarg itinerari judicial, és una autèntica quimera.

Resultado de imagen de burbuja independencia

Sens dubte la novetat en aquestes eleccions és l’activació de votants que no acostumaven a passar per les urnes, i menys en unes eleccions autonòmiques. Sembla força lògic que la “matraca” independentista dels darrers anys i els efectes econòmics i socials devastadors provocats, hagin acabat per animar cap a les urnes el vot contrari. I especialment el vot clarament contrari, com semblen indicar els sondejos que preveuen un gran resultat, que fins i tot pot ser guanyador, per a Ciutadans. A les posicions més conciliadores els costa de fer-se escoltar, tot i que Miquel Iceta ha sabut conjugar bé el seu diguem-ne constitucionalisme amb una certa mà estesa, tot recuperant la cultura del catalanisme i de la política entesa com a diàleg entre diferents, compromís i pacte. Sembla bastant insòlit que el sobiranisme no calculés que, a base d’aixecar el to del llenguatge i radicalitzant les seves accions, acabaria per fer emergir i articular-se políticament la Catalunya fins aleshores negada. Han viscut massa temps en una bombolla en la que només escoltaven els seus propis discursos. Ara, tot i algunes matisacions, els dos bàndols estan plenament i sòlidament constituïts. El resultat de les eleccions mostrarà sens dubte això i les aritmètiques que permetin crear governs dependran exclusivament d’una participació electoral que probablement batrà rècords.

Que ningú es pensi que, per ell mateix, el 21D resolgui res. La divisió i confrontació social i política hi continuarà essent. Ara bé, es poden configurar aritmètiques parlamentàries que intentin instrumentar camins de superació de tot el què ha passat i recuperar, amb un procés certament llarg, el camí d’una certa normalitat institucional. També l’apaivagament d’emocions exagerades i tornar a practicar l’art de la deliberació per tal d’arribar a acords que faciliti ser la societat cohesionada i integradora que s’havia esset. O bé es pot continuar com els darrers temps de confrontació amb l’Estat i de trinxament de la societat i de l’economia catalana, tot apujant encara més el to, creient-se legitimats per mantenir una èpica que, com s’ha vist, només condueix al fracàs i a la frustració.

 

 


Filed under: Articles