Als governs, el mínim que se’ls ha de demanar és això, que governin. Les idees poden ser més o menys brillants i les decisions més o menys encertades, però no resulta acceptable que la única finalitat de conformar un govern no sigui actuar, sinó el ser-hi perquè no l’ocupi un altre. En l’exercici del poder es poden resoldre uns pocs o uns molts dels reptes que tota societat té plantejats, el què és imperdonable no és tant resoldre poc, sinó el crear més problemes dels que ja hi havia. La realitat acostuma a ser ja prou dificultosa com per a sobre anar creant esculls afegits i innecessaris. A la majoria política independentista que va sortir de les darreres eleccions no se la pot criticar que intenti avançar cap al país que somien o cap a aquella realitat amb la que han compromès la seva credibilitat amb els electors. A mi i a molts ens sembla una quimera i una pretensió excessiva que els situa fora de la llei, un intent de forçar excessivament les coses i fora del què és raonablement possible. Res a dir si, de manera paral·lela a intentar assolir aquests horitzons, el govern sorgit d’una majoria parlamentaria, encara i assumeix el dia a dia, les seves obligacions en relació a la ciutadania del país i, més enllà d’estar abstrets amb patriòtic, s’ocupa de l’educació, la sanitat, la protecció social, l’impuls al teixit econòmic, ell canvi del model energètic, situar al turisme dins la sostenibilitat… i que, sobretot, no posi en perill la cohesió política i cultural del país. Aquella vell i potser una mica romàntic eslògan de les esquerres ara tan denigrat de la Transició “Catalunya, un sol poble”, expressava una voluntat integradora de les múltiples pulsions del significat d’allò “català”, que ara sembla haver-se perdut del tot, justament per no respectar i integrar la diversitat, sinó per l’intent de construir un cosmos cultural i polític, “identitari”, absolutament de part i esbiaixat.
Entre les moltes fortaleses del país, i especialment de la seva capital, ha estat el lideratge hispànic en el món de l’edició. I no parlem de l’edició a Espanya, sinó de l’activitat editorial d’aquesta i de tot Llatinoamèrica. No és un tema menor ni en termes econòmics, però tampoc en els culturals i d’exercici d’influència. Lògicament, Barcelona encapçala l’edició en llengua catalana, fet que no és una qüestió baladí pel dinamisme d’aquesta cultura i fins i tot per la seva extensió. No és una de les més grans en dimensió, però ho compensa amb una forta intensitat. Però també és Barcelona és el gran centre de l’edició en castellà. I això resulta un capital immens, que sovint una visió reduccionista –malaltissa?- de Catalunya fa que es menystingui i es bandegi, com si hi haguéssim de renunciar de manera olímpica. Els alegres desencontres del nacionalisme català amb el poderós grup Planeta ja venen de temps, però han arribat aquesta setmana al ridícul quan l’administració catalana, en nom de ves a saber quins principis, s’ha negat a assistir a la gran festa literària d’aquest conglomerat editorial. Puc entendre que dolgui que aquest grup traslladés la seva seu fiscal fora de Catalunya, però incentivar-los a que s’emportin la activitat, cosa que encara no han fet, resulta incomprensible. Fer una plantada a aquest grup editor i permetre’s un gest cara la galeria que afirmi que “res” pot quedar fora de l’estratègia de El Procés, no és cosa bona. No és tema menor que, a més del seu lideratge en l’edició en castellà, que també hauria de ser una llengua “nostre”, domina gairebé una tercera part de l’edició en llengua catalana, ja que va incorporar a la marca multitud de segells editorials, entre ells, tots els que composen el Grup 62. Ja ser que a l’actual cultura política majoritària els resulta més interessant la promoció de la ratafia que no pas continuar essent un hubeditorial. Haurien de mirar, però, que els efluvis de tant simbòlica beguda no els pugessin al cap.
