Hi ha un anglicisme per tot. I sembla mentida com canvien les coses quan en lloc de dir-ne el que realment signifiquen, fem servir la conceptualització anglosaxona i així, el què és una definició de precarietat laboral gairebé sembla una cosa interessant i glamourosa. L’economia dels “petits encàrrecs” s’està imposant en un món hipertecnològic en el qual la major sofisticació tècnica va lligada a la degradació de les condicions y salaris en que cada vegada més s’està obligat a treballar. El capitalisme actual –també els teòrics i polítics que el defensen-, considera que els vincles laborals continuats que generen drets i deures per les dues parts contractants, han quedat obsolets. Desapareix el concepte “lloc de treball” per anar cap a un més lax de “prestació de serveis”, en el qual ja no hi ha obligacions pel contractador, paga salaris molt més baixos i així la disminució de costos acaba repercutint en marges de beneficis molt més elevats. Està clar que pel treballador convertit ara en un “col·laborador circumstancial” les coses empitjoren notablement, ja que perd qualsevol noció de seguretat i de continuïtat en treball i salari, que son aspectes imprescindibles per construir-se qualsevol pretensió de vida independent i autònoma. La remuneració, sense un marc definit de relacions laborals, deriva en poc més que en una compensació en forma d’almoina. Als joves se’ls hi diu que s’hi vagin acostumant, doncs els propers anys el binomi letal que signifiquen la deslocalització i la robotització acabaran amb gairebé el 50% de les ocupacions.
Les males notícies i les ínfules de major explotació per sort en el nostre món sempre hi ha els encarregats de proporcionar-ne una versió edulcorada i en positiu. Com va escriure John K.Galbraith, per satisfer l’avarícia de les classes dominants, sempre hi ha algun economista disposat a construir-los una doctrina adequada. Se’ns diu que del que es tracta, en l’economia moderna digitalitzada, es que tots ens convertim en emprenedors i empresaris de nosaltres mateixos, que guanyem “empleabilitat” i ens fem una marca –personal branding, en diuen-, que ens haurà de permetre passar a formar part de l’exèrcit de gent que pot rebre encàrrecs ocasionals a la manera dels músics que van a fer un “bolo” i se’n tornen a casa al acabar. No aclareixen que cal acceptar qualsevol condició, estar disposat a tot i pagar el percentatge a l’empresa intermediària que ens l’haurà proporcionat. Tots acabarem treballant freelance, com si fóssim músics. Farem multitud de microtreballs que més mal que bé ens permetran moure’ns poc més enllà de l’estricte supervivència, tot esperant un cop de sort lligada a una idea innovadora, que de fet a la immensa majoria no li arribarà mai. El cinisme del que fan gal·la els inspiradors d’aquest sistema els porta a argumentar que és sensacional, que ens proporciona una nova relació amb el treball, que laborarem quan voldrem, que ens podrem organitzar la vida i el nostre temps segons els nostres desitjos… En realitat significa estar sempre disposat a treballar del que sigui per malviure’n, a benefici de les plataformes intermediàries que ja floreixen a internet i d’uns contractistes ocasionals que faran honor a la ja antiga dita del president de Nike: Una empresa necessita una bona marca però, sobretot, carregar amb molt pocs treballadors.
Escric això la tarda de l’1 de maig. Les reivindicacions i missatges d’unes manifestacions sens dubte necessàries, em resulten fora de lloc, antigues. Els sindicats ja semblen només representar el poc que queda dels treballadors estables, en defensa d’unes seguretats i prerrogatives que veuen amenaçades. Probablement els mateixos sindicats s’hauran de jubilar amb ells. No veig qui representa a la massa d’outsiders que s’han de buscar la vida en el món del no-treball, ni tampoc a ningú que elabori una narrativa explicativa del perquè s’estan liquidant els mecanismes essencials d’una imprescindible redistribució de la riquesa.
