25/11/2018

Jutges sota sospita

Els diversos espectacles que ens estan proporcionant des del Poder Judicial darrerament a Espanya, ho són tot menys edificants. Els cops de colze, les lluites pel poder, les vanitats ofeses, les col·lisions d’interessos, l’exercici de la supèrbia, les influències subtils o no tant…. Tot plegat degrada la percepció del que ha de ser un pilar clau de la conformació de l’Estat i la ciutadania ens anem fent amb la convicció que el funcionament de la Justícia, en majúscules, té poc a veure amb la necessària i desitjable impartició de justícia, condició aquesta per a que les societats funcionin com a tals. Ni establir el govern dels jutges pot anar associat a moviments de cadires que tenen interessos inconfessables per obtenir que determinats casos recaiguin en togats més durs o més amics, tant li fa; però tampoc la funció d’aquests es protegir els interessos de grans empreses las quals, prèviament, els han satisfet amb honors i amb generosos encàrrecs en forma de conferències abusivament remunerades.

Cada vegada que s’han de fer renovacions al Poder Judicial assistim a la gestió complexa d’interessos entre els grans partits polítics que tenen la possibilitat de fer nomenaments i els posicionaments gremials. Sempre hi ha qui afirma que la “independència” del Poder Judicial passa perquè la política no hi intervingui de cap manera. L’alternativa, però, implica que el món judicial acabi per ser un clos tancat d’interessos merament corporatius que no queda gaire clar que milloressin la neutralitat en l’exercici de la seva funció. Tan dolentes resulten les interferències polítiques que ens poden generar dubtes sobre la necessària divisió de poders, com l’escassa preeminència dels valors democràtics que implicaria entregar un pilar bàsic del sistema polític a una casta autoconstituida i en cap manera electa.

I és que configurar un poder independent, molt preparat i professional, al marge d’interessos i de pressions i que no caigui en la constitució d’un cos tancat, carregat de privilegis i al marge de la realitat, no s’ha acabat per resoldre pràcticament enlloc. Les batalles polítiques més dures que es lliuren als Estats Units, a banda de les eleccions presidencials, són les que tenen a veure amb el nomenament de jutges de la Cort Suprema. Per tot Llatinoamèrica, l’emergència de jutges estel·lars que acaben no només per representar interessos molt concrets, sinó de fer de braç armat en les batalles polítiques resulta gairebé una constant. Que al Brasil el jutge que va convertir en una qüestió personal l’empresonament de Lula ara hagi estat nomenat ministre de Justícia i Governació per Jair Bolsonaro, resulta un bon exemple de la barra en què s’acaba actuant. Cada vegada més, la pràctica judicial a tot el món s’ha convertit en una mena de continuació de la política, però per altres mitjans.

Resultado de imagen de jueces viñetas

La judicialització de la política, de la que tant es parla a Catalunya i Espanya, desgraciadament és un fenomen força més global. Quan la política es converteix no en espai de deliberació i acord, sinó de crispada confrontació on es nega el propi dret a existir del contrincant, la liquidació per via judicial de l’adversari s’acaba per convertir en una bona alternativa. Sempre es podrà trobar un fiscal o un jutge que es presti a aixecar un cas contra algú que convé, encara que la base sigui poc sòlida o inexistent. Del què es tracta, és que sigui “funcional”. Que en termes legals sigui prevaricació, resulta secundari. Perquè el que liquida judicialment a l’adversari polític no és especialment la sentència judicial, sinó el llarg i publicitat procés. La “pena de telediari”, en diuen.

Renovar i airejar el món judicial depèn de sistemes de governança millors dels que s’usen avui, però requereix de moltes altres coses. Probablement de canvis de cultura, d’usos i costums. Segurament no podem aspirar a jutges químicament purs, no influenciables, però estaria bé que no visquessin en un món apart ple de privilegis i d’un sentit gairebé tribal de gremi, com tampoc caiguessin en la temptació de constituir-se en “pares de la pàtria”. D’això ja n’anem sobrats.