Per Eulàlia Cladellas, metge de família
Ens diuen que cada vegada vivim més anys i millor, però no sempre és així. Estem en un món de molta gent, però molt sovint ens sentim sols. Les persones es van fent grans, el fills marxen de casa i a vegades també la parella perd al seu company. També hi ha parelles grans molt soles i amb moltes dificultats.
En el dia a dia, en el món de la salut, molt sovint anem a fer visites mèdiques a persones que són grans i viuen soles. Hi podem trobar moltes mancances. Els seus familiars moltes vegades no poden cuidar-los per les seves pròpies necessitats de treball i de cuidar els seus propis fills. Altres vegades, ja han anat perdent als seus familiars més propers o no en tenen.
Això porta a nous plantejaments de tenir cura de la gent gran. També a replantejar-se la detecció a nivell d’estaments i organitzacions socials i de govern. En primer lloc hem de pensar en el tema de la prevenció. Si tenim gent gran al nostre entorn, cada dia n’hem de ser conscients i alhora ser observadors per evitar qualsevol risc.
A tenir en compte :
L’envelliment porta a deteriorament i a canvis físics i cognitius que sovint costen d’acceptar. Si tenen cataractes o hi veuen poc poden entrebancar-se i caure. Algunes persones refusen ajudar-se de bastó o caminadors, fins que un dia cauen. Si prenen medicació per dormir i s’aixequen a la nit i cauen, és un alt risc de fractures de fèmur en gent fràgil.
Les coses que més sovint trobem és que no mengen bé, es deshidraten amb facilitat (beuen poc), tenen caigudes (no hi veuen bé), es descompensen de les seves malalties, no es prenen bé la medicació (s’obliden), no s’abriguen bé i es refreden, tenen dolor i limiten més la seva mobilitat i… se senten sols.
Prenguem nota dels que està passant amb la gent gran, especialment els que viuen sols, i intentem estar-hi al seu costat i tenir-ne cura.
La companyia és una de les coses que més enyoren!
