Perdre la por
Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la.
L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al servei militar, eren els que seguiren l'estel d'en Pepe Beunza, el primer objector polític al servei militar a l'Estat espanyol, els 7 de Can Serra foren empresonats, però el moviment no va parar de créixer, fins esdevenint al cap dels anys massiu, ni jutges, ni policies, ni presons pogueren amb aquell moviment, costar molts sacrificis, cal no oblidar en Kike Mur mort a la presó de Torreros a Saragossa, encara no aclarida la seva mort, s'hagué de complir amb més de 1.000 anys de presó, vagues de fam com les d'en Cesc Alexandri de Cardedeu, fou llavors quan un objector, quan ja érem 1.000.000 i més de 30.000 insubmisos , un militant de CDC, en Carles Campuzano, fent política, aconseguir que el Congreso de Diputados liquidés allò que ja havia estat superat, el servei militar obligatori.
Però què va fer possible que un moviment s'enfrontés a l'Exèrcit espanyol, als jutges militars, a la institució franquista més dura i amb el poder de les armes, amb les seves pròpies presons i les seves lleis sorgides del cop militar del 36, lleis que estaven per sobre de les lleis civils i malgrat tot les incapacités, fins a fer-les insignificants i ridícules?. Doncs res, senzill, els joves d'aleshores van perdre la por.
Avui el poble català ha perdut la por a l'Estat espanyol, i aquest 1-O direm Adéu-siau, ja no tenim por. També haurà costat milers d'anys de presó, morts i assassinats, però finalment guanyarem i viurem en Llibertat.
Carles Vilaseca i Padrós
Estrasburg a 14 de setembre de 2017.
