Periòdicament m’estampo, és un fet estadístic, contra el dur asfalt en una inqüestionable demostració de la meva poca traça en la conducció de vehicles autopropulsats amb motors de combustió interna que tant m’han fascinat al llarg de la meva vida. Ja m’ha advertit més d’una vegada el meu amic Lluís Biel, cablista emèrit, que m’uneix una estranya i perillosa relació amb l’asfalt. Sol ser un cop cada onze anys que m’estampo, però desconec completament perquè és aquesta xifra i no una altra. Aquesta freqüència d’un cop per dècada i escaig a priori pot semblar no massa preocupant, però a mesura que van passant les dècades estampar-me se’m fa una mica carregós, la veritat,... a més a més de dolorós en molts sentits. No nego que en algunes trompades antigues la cosa no hagi estat elegant, gràcil, atractiva i fins i tot agradable en certa manera amb vols suaus i lliscades llargues sobre negres asfalts, per després aixecar-se amb la mirada a la posta de sol que mor a l’horitzó posant cara de Clint Eastwood mentre mentalment Greg Brown em cantava the sun is risin’ like a bomb over Illinois i jo creia fermament en una invulnerabilitat que ara no és tan evident com llavors. En altres ocasions la cosa ha acabat més malament i he hagut d’acabar visitant quiròfans asèptics proferint aquelles promeses que es fan a cop calent, mai millor dit, aquelles que ja se sap, des del mateix moment que surten dels llavis, que no es compliran mai. De totes he aprés unes quantes coses que tenen per a mi un cert valor, sobretot per evitar noves trompades, com ara allò tan amanit de llegir la carretera, fixar-me on miren els conductors que tinc al davant, comprovar si tinc algun conductor darrere amb moviments sospitosos, mirar sistemàticament trencants i desviacions, cruïlles i rotondes per evitar gats, gossos, automòbils i gravilles, però també he sentit el vent gravitacional a l’àpex dels revolts i m’ha bressolat aquella agradable remor mecànica profunda d’un bicilíndric complex que ja poca gent sap apreciar ara abans que els putos motors elèctrics no ho acabin emmerdant tot i he acabat aprenent que encara que la velocitat només sigui espai partit temps, l’asfalt sempre acaba essent molt dur quan la velocitat passa sobtadament a zero. Als revolts de la collada de Tossa, a mig camí d’Andorra, on l’estratosfera se t’arrapa a la pell com un tatuatge estrany, a les planúries calcinades de Terol on les Nacionales són cicatrius infinitament rectes o vorejant l’etern Ebre verd, calmat i profund prop de Miravet, he sentit aquella estranya sensació de llibertat imminent que malgrat el mal de cul i la suor a tots els plecs del meu cos em fan somriure d’orella a orella sota el casc integral al cim d’una moto, grossa i pesant si pot ser. Però sempre hi ha un però. Fa pocs dies he sofert la darrera de les meves trompades programades estadísticament en plans onzenals, com els plans de desenvolupament marxistes, maoistes o franquistes. Aquesta darrera no ha estat per apurar la inclinació màxima de la Yamaha, desbocada i sorollosa com poques, ni per voler veure el fascinant i hipnòtic ball dels metres per segon a la pantalla LCD del velocímetre digital, no, la darrera ha estat simplement per badar al mig del meu poble, a cent metres de casa, saltar-me un stop a una moderada velocitat de 8,3 metres/segon i impactar amb uns trenta mil newtons mal comptats contra un Volkswagen que, per una estranya probabilitat de col·lisió que algun matemàtic emèrit segur que resoldria en un tres i no res, va coincidir al meu espai temps, al meu peu, al meu genoll i a tot el costat dret del meu cos amb l’ímpetu del martell de Thor. Ja fa temps que sé que els impactes tenen l’estranya propietat d’alterar el delicat teixit de l’espaitemps i convertir-lo en una cosa llefiscosa, enganxosa, de la qual un no se’n desempallega amb facilitat. No ajuda gens el fet que mentre el temps s’alenteix i la ment s’accelera, el cos i els reflexos biològics segueixen a la trista i lenta velocitat de sempre. És un punt a millorar, aquest. En aquest darrer impacte a la una d’un dia dissabte que amenaçava pluja i fred, vaig tenir de nou la consciència de veure que era inevitable el xoc i, així, vaig tenir el rar encert i la dubtosa oportunitat de cridar i renegar mentre colpejava el Volkswagen amb tot el cos i veia la impol·luta Yamaha, que cuidava com un fill malgrat el seu mal caràcter, regirar-se i caure amb un cop sec que encara em retruny a l’ànima a les nits. La sensació d’impotència es estranyament intranquil·litzadora, es veu i es preveu la imminència de l’impacte, es tem la incertesa del resultat i s’acaba concloent que no es pot fer res per evitar-ho. Així, un admet i es lliura al destí inexorable. L’espera es fa llarga mentre un cau, maleït Newton, com un ninot incapaç de controlar les extremitats... Tot acaba en una trencadissa en cadena de plàstics caríssims, aquells que no es veuen quan mires la Yamaha al concessionari, aquells que quan la compres no t’adverteixen del seu preu en cas d’impacte. També es desfà la cartera, tal i com confirma un pressupost engrossit com els de la NASA dels millors anys en què gastaven els diners a cabassats. La resta de sensacions varen ser una trista i amargant sentor d’humilitat per haver de reconèixer que l’error no es podia encolomar a ningú més, per no parar on tocava per no sé ben bé encara quina raó. Un altre punt a millorar, aquest també. Llavors, quan tot es va omplir d’un silenci líquid com el de l’Ebre o la Garona i el temps va recuperar el ritme normal, quan em vaig quedar a terra, immòbil, com els nens o els gossos i vaig repassar mentalment què em feia mal i què no, va ser llavors que vaig entendre que aquella fluïdesa que pensava que havia adquirit després de vint motos i dos milions de quilòmetres era pura ficció i no pas agilitat i que, en realitat, no era altra cosa que poca traça o massa presumpció. Després d’omplir els papers, que la grua s’endugués el giny d’Iwata i de repassar mentalment els fets desafortunats, em va quedar un buit estrany a l’ànima i un munt de morats que em varen aparèixer per tot el cos com per art d’encanteri a ritme de bolets tardans de tardor. Ara, l’únic signe visible del desordre espaciotemporal que resta al meu cos tres setmanes després de la trompada és un dit gros del meu peu dret inflat que es recupera tot sol i sense problemes de l’hematoma newtonià, sense cap mena d’ajuda holandesa, i a un cost molt més assequible que la fràgil tecnologia nipona de la Yamaha, ara una mica esguerradota, amb la qual ja no som tan amics. També he descobert que les reparacions no són cares, sinó que són caríssimes, astronòmiques, obscenes, impúdiques, pornografia total... això sí, l’import ha agradat molt als meus amics del banc. La centralització de magatzems a Holanda dels de Yamaha endarrereix totes les operacions de reparació i el meu retorn a la normalitat. No fa massa, reparar vehicles era lent i car perquè tot havia de venir d’Alemanya, deien. Ara ja no, ara tot ve d’Holanda, però segueix essent tot igualment car, i lent. En aquest període de reflexió forçada, cada vegada que l’hàbil mecànic Martí desmunta les peces fetes malbé de la meva Yamaha, en descobreix unes altres que també que s’han malmès en un desastre en cadena causat per les forces de la inèrcia, les de l’acció i la reacció i les de la meva poca atenció. Llavors torna a fer comanda a les Holandes i es triguen tres dies més en iniciar de nou el cicle, peces, comanda, peces... Així, mentre espero que arribin els darrers recanvis en aquets cicle lunar i estrambòtic de tres dies des d’aquella holanda que no m’agrada gens, tan plena de canals, bicis, vaques i putes, reflexiono, cada nit, i ja no sé si vull la nova trompada que, estadísticament, em tocaria pels volts del 2027 o del 2028. No ho sé, hi he de donar una volta, que no de campana, a tot plegat Mentre, que Newton em sigui propici.
