Que si ous, que si truites, que si tindrem un pollastre, res de res.... el que compte és:
qui té la clau de la gàbia?
És una terrible sensació que quan torno de Catalunya cap a terres del Rin m'envaeix, tinc la fotuda impressió que sempre fem tard, massa cavil·lar les estratègies, massa reposar els impulsos, a la fi tot es cova, tot espanseix.
Quan ens adonarem que ara sí, quan creurem que haurà arribat el moment, llavors ens sorprendrà l'evidència, estem sols i molt allunyats del Món real, i el més fotut de tot, la nostra credibilitat serà proporcionalment oposada a la seva "legitimitat" per a castigar-nos, doble forrallat i la clau llençada al mar.
Però el que més m'emprenya de tot, és aquesta immobilitat permanent de les coses, el fet de no resoldre, de no fer el pas, impossibilita avançar en els temes contemporanis importants, enstenalla una realitat que no ens correspon, fotuda realitat d'un Estat podrit, d'un Estat que ve de lluny, que ens agradi o no ha sobreviscut a totes les revolucions, ha pogut amb tot canvi, sempre han trobat la manera de perpetuar-se, algunes vegades donant més peixet que d'altres, sovint amb sang i fetge, però sempre són els mateixos que marquen el destí de generació rere generació, i d'això en gaudeix l'establishment espanyol, tant és si es diu Rajoy, Zapatero, Roca Junyent o Isidre Fainé.
Avui, altre cop a terres del Rin, m'adono novament que per aquí es viu una altra realitat, uns altres reptes, altres preocupacions, no són flors ni violes, la gent tampoc és com Espriu va versar, però és la lluita d'una realitat de contemporanis, real, propers i amb capacitat d'incidir en el rumb de la Història, de la Humanitat fins i tot, per a Bé o per a Mal
Farem Història? O seguirem allunyats dels destins d'Europa i com diu el tòpic seguirem tenallats al -Spainis different-.
Estrasburg a 25 de febrer de 2017
