«.Els vells llops forjats a la clandestinitat no eren ni molt menys presa fàcil»
Segona novel·la protagonitzada pel detectiu Rafel Rovira. He de dir que no he llegit la primera, «Tots els camins porten a Romania», però sí que coneixia al protagonista gràcies al relat, «Dissabtes al sol», que l'autor va escriure pel recull «Assassins de Ponent».
A «Seixanta-vuit», Rafel Roviraacceptarà l'encàrrec que li fa la seva antiga professora de francès, Enriqueta Pasqual, perquè trobi al seu amor de joventut, Ignasi Camprubí, qui la va deixar plantada amb el vestit de núvia ja comprat. Això farà que tant ell com la seva becaria, la Betina, s'hagin de traslladar a París, previ pas del Rafael per Bilbao. A la capital francesa s'hauran de trobar amb excompanys de l'Ignasi a la revolta del 68 i la sorpresa serà majúscula en veure que la majoria d'ells han canviat radicalment de manera de pensar, formant ara part de la dreta i l'extrema dreta francesa.
El perdiguer lleidatà és el retrat fidedigne d'un antiheroi, que se'n surt sempre gràcies a la gent que l'envolta i l'ajuda, que no pas per la seva perícia com a investigador privat. Tot i això en Rafel és un d'aquells personatges als quals acabes agafant afecte i amb els que acabes empatitzant. I és que RamónUsall aconsegueix que ens posem en la pell del detectiu, que l'acompanyem en les seves indagacions a la recerca d'un personatge que s'ha mantingut en la clandestinitat gairebé cinquanta anys.
Amb una trama perfectament trenada i lligada, l'autor combina perfectament dos gèneres: la novel·la negre amb la històrica i ho fa des de la contemporaneïtat, des del cor de la Lleidai el Parísactual al París de les revoltes del seixanta-vuit i els anys següents. Usall ens dóna una lliçó magistral d'història sobre els fets i els llocs més emblemàtics d'aquella època de les que tots hem sentit h parlar.
L'autor també posarà de manifest la vigència de l'espionatge i el contra espionatges polític i econòmic, el poc valor que una vida humana té davant d'aquests interessos; així com els efectes que té la massiva immigració a les grans ciutats.
Menció a part mereixen els títols dels diferents capítols, que a mesura que els anava llegint en resultaven cada cop més atraient i suggestius, algun d'ells puc dir que inclús en sonava d'alguna cosa que no acabava de saber que era. En arribar al final del llibre he trobat la resposta: estan extrets de les consignes revolucionàries que decoraven els murs de la Sorbona.
Altra cosa que, com amant de la música, agraeixo i molt a l'autor és la llista amb totes les referències musicals, que no són pas poques, que surten al llarg de la trama, Com ell bé diu, a les pàgines finals, aquesta és una novel·la que també es pot escoltar.
El llenguatge proper i senzill que l'autor fa servir, uns personatges que enamoren al lector i una trama d'allò més plaent fan que «Seixanta-vuit» sigui una lectura àgil i amena, que el lector quedi atrapat per la història a les primeres pàgines i que no vulgui sortir d'ella fins a arribar al punt final.
«La del maig del 68 és la darrera revolució triomfant de la història francesa. No vam perdre, vam guanyar. La França d’avui és hereva d’aquella revolta»
.png "Seixanta - vuit Ramon Usall")
