04/03/2018

Zona de conflicte, zona de confort

L’independentisme ha situat la política catalana en territori de conflicte permanent amb l’Estat. A hores d’ara les diverses famílies que conviuen i que se suporten de mala gana dins El Procés, manifesten tenir un autèntic horror a haver de governar i de fet no disposen de cap projecte polític comú per fer-ho, i diria que tampoc cadascú d’ells en l’àmbit particular més enllà de “construir República”, cosa que en realitat és com no dir res. Ningú com el sobiranisme català ha fet mai tant per desprestigiar la política i l’autogovern a base de demostrar-ne la seva lleugeresa i gairebé també la seva vacuïtat. Ja portem una colla d’anys sense manejar les coses que realment influeixen sobre la vida dels ciutadans. Fins ara, però, la ocupació del poder era realment efectiva encara que no es preocupés de gestionar tot desenvolupant un programa polític definit. Pel què es veu, ara ja ni això. El país ha viscut de renda, d’una embranzida que portava del dinamisme anterior a la crisi, però a hores d’ara l’ofec i el malbaratament d’oportunitats ha esdevingut terminal. Certament hi havia una societat civil que suplia els dèficits d’una política que ja fa dècades hi ha prioritzat els gestos més que no pas les estratègies de desenvolupament elaborades i sostingudes. Parlo de la societat civil real, no la que la política inventa per tal de promoure l’agitació i la propaganda. Inestabilitat política, però sobretot la falta de responsabilitat política, es vulgui acceptar o no, provoquen la fugida d’empreses i d’inversions, contrauen el consum i acaben per fracturar la societat. Hi ha gestualitats que satisfaran la condició “rebel” que senten i es permeten ara les classes mitjanes i algunes d’adinerades del país, però el dany reputacional i social que provoquen és immens.

Resultado de imagen de independentismo viñetas

Crec que a hores d‘ara ja som molts els que hem desconnectat d’aquesta ziga-zaga demencial amb què ens intenta fer combregar el moviment independentista. Han passat deu setmanes de les eleccions que els legitimaven a fer un govern, però sembla que no tinguin gaire interès per recuperar de veritat l’autogovern que van decidir jugar-se a la ruleta russa. La obsessió legitimista amb Puigdemont, a més de notòriament absurda tothom sap que no porta enlloc més enllà d’eternitzar el conflicte i no governar el país. Que el Parlament es reafirmi amb una DUI que fora de l’hemicicle tots han negat com a veraç és d’una ridiculesa que mata, com ho és pretendre que la solució passa per designar President un empresonat que serà inhabilitat en pocs mesos, el qual se’l pretén substituir per nous encausats que s’aniran rellevant fins a l’infinit. Resulta infantil, inútil i un perjudici incalculable per un país que diuen estimar tant. Tant ERC com el PDCAT afirmen amb boca petita que Catalunya necessita un Govern de veritat, però els falta la valentia necessària per dir que s’ha acabat amb el joc dels disbarats de presidents no presencials, de compareixences en plasma, de dobles institucionals i de territoris lliures a Bèlgica. També els falta, i no es menor, un programa de Govern que respongui als múltiples temes que com la sanitat, l’educació, la dependència o el model productiu; necessiten d’una estratègia i unes polítiques concretes en las que no semblen coincidir gaire. No és el mateix la privatització de serveis públics que ja iniciaren alguns, que optar pel seu reforçament i ampliació. Que la discussió en els intents de bastir un acord hagi estat exclusivament sobre qui es fa amb el control de la comunicació governamental o com es reparteix –qui controla TV3, Catalunya Ràdio i les subvencions als mitjans privats- és força indicatiu de la seva concepció de la política, i del govern com la disposició d’una gran aparell de propaganda, convençuts que amb aquesta es pot continuar tenint una bona part del país obnubilada en una fantasia –proporcionar-li un relat, se’n diu ara-, i així el modus vivendi continuï essent operatiu.