Sant Jordi mata l’aranya em deia sempre la mare sense que mai no hagués arribat a saber massa ben bé què em volia dir. Google no m’ha ajudat massa i ara tampoc no acabo de veure-hi l’entrellat. Sembla que aquesta dita popular Sant Jordi mata l’aranya uneix dues ànimes, la de l’aràcnid, que és una imatge del monstre, però, alhora, també dels insectes i les malvestats que podien fer perdre les collites i uneix així el món militar i el de la pagesia. Rebuscat, no? Sempre m’ha intrigat aquesta obstinada perpetuació de les dites i tradicions populars, els orígens de les quals ja ningú no recorda ni, possiblement, li importi un rave recordar.
Una altra, de tòpica. També sembla ben sabut que si sant jordi cau en dia no laborable, com passarà aquest any en dissabte, la cosa ja no serà com hauria de ser, ni serà tan nostrada (no m’agrada la paraula), ni tan escaquejadora. Els plaers robats sempre són millors. Al meu gat li agrada més l’aigua de pluja que el temps ha oblidat en qualsevol estri de jardí a la nostra terrassa que la de l’aixeta al seu pulcre abeurador d’acer inoxidable. Potser, de la mateixa manera ens agrada més anar a festejar llibres d’amagat, en un anar i venir de la feina, com aquell qui no vol la cosa, en un ara torno que tinc una cosa pendent i així, en aquells moments robats mentre un entra i surt, dissimulant, els llibres són més seductors, les històries més profundes, els poemes més pregons i el (fals) desig de la lectura més incontenible.
Una altra. Sabem que els llibres més venuts els solen signar gent coneguda, personatges insignificants que estan de moda efímera per algun programa de la televisió que, com deia el poeta, ofega les paraules. Solen ser llibres buits, irrellevants, inútils que el temps bandeja i que acaben oblidats al prestatge de l’enciclopèdia catalana dels avis, al prestatge d’aquella col·lecció de clàssics grecs o del segle d’or que vés saber què collons era i així, sant jordi rere sant jordi, acabem comprant llibres (i roses) per allò de la tradició. Ja se sap, tradició, traïció... diuen, o era traduttore, traditore...? Bé, sigui com sigui, deu ser també tradició que gairebé cap dels llibres comprats acabi essent llegit mai, una llàstima. Com deien en una pel·lícula que no us hauríeu de perdre, llegiu, llegiu, malparits... bé, en la traïdora traducció deien balleu, balleu... o alguna cosa de disparar als cavalls, però pel cas ve a ser el mateix.
La gran festa catalana de la literatura acaba essent la gran festa de la no lectura, la festa de les roses sense gerro abocades al contenidor del dia vint-i-quatre, dels pseudolectors que no entenen que comprar el llibre és només la primera de les passes a fer, però, és clar, la televisió i la mandra vencen, indeturables, com fa dècades i la segona de les passes, la lectura, acaba essent, com sempre inexistent.
La meva sincera enhorabona als compradors de llibres que acabin llegint-ne algun, de llibre, i espero i desitjo que aquest any sant jordi no es regiri a la seva tomba lletrada claferta de flors holandeses i que el drac el venci un poema, una prosa lleugera, una novel·la llarguíssima o un relat aterridor.
Que Sant Jordi ens sigui propici!
