Hi hagué un temps en el que la Diada nacional era una mica de tots.
D’alguns més que altres, perquè sempre hi ha hagut a qui la fanfàrria pàtria els motiva més i que tendeixen a barrejar la política amb les emocions i a somiar amb una identitat que ja gairebé només existeix en l’imaginari. Com molta altra gent, formo part dels que tenim poc altaveu i no estem mobilitzats, però als que les banderes no només no ens agraden ni ens motiven gaire –ni la nostra-, i més aviat ens fan posar a la defensiva perquè sabem que darrera la simbologia sol haver-hi aparcats interessos d’altra mena i una tendència a utilitzar la raó de manera escassa. Magníficament definit en un article memorable d’Isabel Coixet, “som el pitjor de cada casa”, gent que no ens sentim cridats ni formant part de cap mena de mobilització patriòtica, ni sabem ni volem saber la lletra de cap himne. Com deia la cineasta, som ciutadans que devem tenir una tara que ens impedeix sentir-nos atrets per manifestacions emocionals i per imperatius d’unanimitat.
Ens anava bé la Diada, perquè era una festa, perquè donava per suposat una Catalunya diversa i plural, i sobretot perquè era “laica”. Però tot canvia a partir del 2010 i les celebracions de la festa nacional es converteixen en manifestacions d’un sobiranisme –terme soft per no dir directament independentista- que es va configurant en l’espai públic com a hegemònic i va esborrant qualsevol altre visió de país. Hi haurà qui argumentarà, amb força raó, que els greuges i malvestats del Govern central han justificat sobradament apujar el to de veu i el nivell d’exigència. El fotut no és que al país hagi augmentat el malestar i que es pretengui un encaix renovat en l’envellida bastida institucional espanyola de la transició. El que no s’acaba d’entendre és que ens haguem entestat, políticament parlant, a situar-nos en la irrealitat i que els que han de dirigir el país dibuixin unes expectatives que crec que ni són possibles, ni tan sols desitjables. DUI, RUI, Procés, Desconnexió, termes èpics, buits i un xic puerils que s’ofereixen a la societat catalana com a bàlsam contra qualsevol preocupació. Amb tot, les eleccions mostren com lluny de la unanimitat, el que el país està a hores d’ara és profundament dividit.
Cada Diada dels darrers cinc anys ha pretès ser una demostració de força més gran imaginativa. I certament les mobilitzacions han estat multitudinàries, tot i que el relat oficial hagi tendit una mica a l’exageració. Diuen que aquesta és la darrera Diada, la mare de totes les diades, abans d’haver declarat la república catalana, cosa que es veu que succeirà el juny de l’any vinent. De ser així, noto la gent una mica freda i desmobilitzada. Potser és que la impostura d’alguns independentistes tàctics i ocasionals, ja es deixa entreveure per les costures. Les promeses insostenibles, amb formes i calendaris encara més descabellats, al final trasllueixen un engany la finalitat del qual no és altra que mantenir-se al poder per part de determinats grups i continuar gestionant interessos. El somni identitari acostuma a servir, aquí i a tot arreu, per posposar assumir el què és rellevant tot mantenint un status quo que a algú li és favorable. Adoctrinar des dels mitjans de comunicació serveix per dibuixar una realitat fictícia, però no per a canviar-la. Per molt que es pinti d’homogènia, la ciutadania del país no ho és, com de fet avui en dia no ho és enlloc. La identitat, per sort és electiva, diversa, mestissa i canviant. Catalunya porta almenys cinc anys, a les beceroles i ocupada en qüestions oníriques. Potser el punt de fuga ha estat molt llarg i aniria essent hora de recuperant un cert sentit de realitat.
