«Sin papeles no hay ayudas, no hay paz, no hay más que miedo..., miedo a ser detenido y expulsado.»
Anar a festivals literaris m'ha permès conèixer a nous autors. Un d'aquests autors, que desconeixia dins arribar a Cubelles Noir, és Jon Arretxe, de qui aquests Nadal em varen regalar tota la saga protagonitzada pel seu peculiar detectiu, Touré.
Touré trenca tots els estereotips dels detectius als qui les novel·les del gènere ens tenen acostumats. Touré és de Gorom Gorom una població de Burkina Faso, és un sense papers, llest, intel·ligent i bona persona que viu a Bilbao. Va treballar en el món de la construcció, com la majoria dels seus amics i coneguts, fins a l'arribada de la crisi, moment en què es comença a buscar la vida com i amb el que pot, com tots. Això el porta a oferir-se com a vident, que no és, com a tirador de cauries, activitat que el durà a conèixer a gent molt diversa i acabar treballant de detectiu, al mateix temps que intenta ser cantant d'òpera amb la seva impressionant veu de baix i exerceix de gigoló o de pescador clandestí de percebes... Viu al barri bilbaí de San Francisco o la Petita Àfrica, com ell li diu. Un barri ple d'immigrants i gitanos, ple de pisos pàtera, on ell i els seus compatriotes lluiten per tirar endavant. A poc a poc anirà fent amistat amb la gent del barri i dels voltants: Osman, company de pis i gran amic; Txema, un repartidor bonàs, que li aconsegueix petites feinetes, que el convida al futbol i a tapeo; Cristina, la seva estimada Sa Kene, una pèl roja que el té enamorat o una parella tan diferent d'ell com Charoi el seu marit, que sembla que s'aprofitin d'ell, però que a la seva manera l'ajuden quan més ho necessita.
Jon Arretxe és val de dues veus narratives: la de Touré en primera persona, fent servir un llenguatge quotidià, sense grans artificis, i un narrador omniscient que ens anirà explicant que és el que els vigilants veuen a través de les 19 càmeres que vigilen el barri i els seus habitants; aquesta serà una veu molt més freda i despersonalitzada, que no pas la veu propera i càlida de Touré.
«19 Cámaras» té tints de tragicomèdia, amb punts realment surrealistes i divertits causats per les absurdes situacions en què el protagonista es veurà embolicat, i que posen el contrapunt a la realitat del que es veu a través de les càmeres, i que l'autor ens explica d'una manera molt realista, dura i crua, com són les situacions que ens descriu, i on el pitjor és que rarament es fa res per solucionar-les.
«19 càmaras» reflecteix l'amarga realitat de la immigració. De les màfies de tracte de dones, que les obliguen a prostituir-se amenaçades pels deutes inassolibles que han contret i la por que facin mal a les seves famílies, que la majoria de vegades desconeixen la seva situació real. Especialment dura és la part que ens parla de l'estada de Touré al CIE d'Aluche a Madrid, on veiem com és un lloc molt més proper a una presó que qualsevol altra cosa, on es respira desesperança, aïllament, violència i el més greu la pèrdua de la dignitat com a persones, on passen a ser un número sense cap dret.
«19 Cámaras» és una novel·la de lectura àgil. Molt ben escrita i on tot i la duresa del que ens explica, Arrexte, ho fa amb naturalitat. Amb realisme, cert, però sense caure en el victimisme i fent èmfasi en la solidaritat i l'esperança d'una gent que ho té tot a guanyar i molt poc a perdre.
«Fueron suficientes dos días en el CIE para hacerme perder la moral.»
