Avui hauré viscut gairebé mig milió d’hores, prop de trenta milions de minuts i gairebé mil vuit-cents milions de segons, nombre molt similar als batecs del meu cor beneit. En les meves remotes nits d’infant insomne, esguardava els cels immutables a l’espera que el futur on ara sóc en deparés fets meravellosos. Potser Neil Armstrong i els depravats nazis de Cape Kennedy varen posar el llistó massa alt. El vuit estel·lar que m’envolta des de llavors intensifica la solitud i penso que a cinquanta set anys llum a la rodona encara trobem poques estrelles interessants i, a més, són tan lluny...
Sembla, segons com, que torni del futur i, que consti que no em fa res reconèixer que vaig veure la pel·lícula Back to the future de Robert Zemeckis i que, a més, em va agradar. Malgrat tot, mai no vaig ser conscient que el dia de la tornada era avui, vint-i-u d’octubre de dos mil quinze, però tant se val, hi ha tantes coses a la vida que em passen per alt que sovint penso que dec tenir ànima de rave, o de càntir, com deia la meva iaia Angeleta. Veig que no hi ha previst que avui succeeixi res d’interessant ni rellevant per a la història de la humanitat i, segons la Wikipedia, el més remarcable dels vint-i-uns d’octubre és que se celebra el dia de l’electricista a l’Equador, ja té collons la cosa, per a mi que l’electricitat és un fet totalment incomprensible, inabastable i perillós com les dones són. No sé fer recomptes del meu passat remot i a mi ja em sembla bé tot plegat, sobretot si penso que tot el que jo digui o faci es totalment irrellevant. Veig que molts diuen al Facebook, amb textos que son fotos o al revés, que m’he de poder permetre algun petit luxe avui. Així, posaré en repetició a l’iTunes o l’Spotify, depèn de com se m’enveti, Rocket Man, cançó bona com poques (i no Starman) que, encara que tingui un cert regust de nom de gos, em fascina com poques. Bé, Mrs Robinson també ho fa, i posats a dir, el Cointreau amb gel, que encara que no tingui dedicada cap cançó lentota, també em fascina des de la seva gèlida nit de nacre polar. Em permeto com a darrera llicència invocar als déus per rebre alguna petita atenció més cap a mi, avui, dia de l’electricista equatorià, i així, amb l’habitual i versàtil que els déus em siguin propicis, em dedicaré al narcisisme (que no onanisme) empedreït.
