A casa sempre en varen explicar que vaig néixer un gèlid octubre de l’any cinquanta-vuit del segle passat, entre Roda de Ter i Finisterre, i, mira per on, enguany el número d’aquest any coincideix amb els anys que avui compleixo, com el número atòmic del Ceri (Ce), una merda de terra rara desconeguda i lletja que s’oxida amb facilitat i no serveix per a gran cosa.
Tal coincidència em passa només un cop cada segle, llevat del primer, que ho sapigueu.
Per celebrar-ho i animar-me una mica, he buscat a la Wiki si hi havia alguna cosa interessant relacionada amb el nombre cinquanta-vuit i, a banda de l’avorrit Ceri, no hi he trobar gran cosa, diguem que no he tingut massa èxit. He enfocat el tema d’una altra manera i he buscat un altre número, el vint-i-u, pel nombre del dia en què la meva mare em va parir a casa entre grans dolors a altes hores de la matinada, però els resultats no han pas estat gaire millors i l’escandi (Sc), metall de transició cap a l’oblit i la ignorància, lleig i inútil com moltes coses a la vida, és l’única cosa rellevant que ostenta el número vint-i-un, el del seu número atòmic.
Per molt que he buscat, no he trobat cap senador romà il·lustre relacionat amb aquestes dues xifres, ni res de res. Pena, puta pena.
Així, he arribat a la conclusió que el pas dels dies i dels anys m’aporta el ferm convenciment que la vida és irrellevant i que el millor que la podria definir amb exactitud és l’humil rave, pel poc valor que en realitat té, com la vida de cada un de nosaltres. Potser és aquesta insignificança el que les fa grans, les vides, o no, vés a saber.
Cada dia, quan vaig cap a la feina, uns ocellots altius, unes merles molsudes em malmiren amb dos collons mentre passo prop dels seus dominis dels jardins descuidats que flanquegen el meu camí sobre una grava sorollosa. No fa massa, hi trobava també un gat blanc i poruc de mirada trista que ja m’esperava cada dia després de tanta rutina de pas. La seva mestressa, una dona gran i jubilada, em mirava cada dia amb recel rere els vidres de la seva finestra de planta baixa pensant que potser li fotria el gat. No és debades que l’animalot tímid m’olorava i en feia cada dia més bona cara, la rutina suposo. Fa dies que ni el gat ni la mestressa ja no hi són. Les merles marrons, molsudes i malcarades, tanmateix, segueixen desafiant-me amb cants de guerra.
Es fa difícil distingir entre l’absència de calma quotidiana tot allò que és important de tot allò que no n’és gens ni mica. Les merles segur que ho saben. L’espai, indistingible del temps, és l’únic recurs sòlid que ens va quedant i, sovint, ni això.
El meu llarg camí cap al mil·lenni tot just acaba de començar. I ja sé que no vaig bé. Però què hi farem, avui ho celebraré en i amb família propera, vorejant els límits embriacs de l’espai i, amb sort, em pentinaré insolent acarat als vents de l’espai sideral, enrarits i gèlids, que baixen per Coll d’Ares cagant llets per glaçar-me l’ànima i altres parts del cos, que no quedaria massa que ara esmentés aquí, en aquesta nit que em semblarà eterna.
Vull acabar aquest post amb la numerologia de rigor (no mortis) relacionada amb el número cinquanta-vuit que, com he descobert avui mateix, m’envolta per tot arreu de manera fascinant i preocupant alhora.
Vaig néixer el 58 d’octubre de l’any 58. Compleixo 58 anys. Tinc una altura d’un metre i 58 cm. Peso 58 quilos. Calço una llesca del 58 en talles europees. La meva talla de camises és la 58, la de pantaló no. Els meus valors de pressió sanguínia són de 5 i 8. Les dues darreres xifres de la matrícula de la meva moto sorollosa són 58. A la butxaca no hi porto ni 58 euros. No m’agradaria tenir 58 fills. He anat al cinema 58 vegades. Al Facebook hi tinc 58 amics fidels. Al llarg d’un dia m’equivoco 58 vegades (segur que més). I en aquest text he esmentat 58 vegades el número 58.
Que els déus us siguin propicis (i a la Josh del Canaules els fogons)!
