Sé que em poso en un jardí, perquè hi ha qui creu que els qui no formem part d’un col·lectiu afectat no estem autoritzats a parlar-ne. Però ho faré. Sap greu tot l’entourage polític i de confrontació ideològica que hi ha hagut a l’entorn de la commemoració del dia de la dona treballadora. Habitual dia de celebració dels avenços en la lluita per la igualtat de gènere i per recordar el molt camí que queda per córrer: la persistent violència de gènere, les situacions de sotmetiment, els sostres de vida per accedir a càrrecs de tota mena, les diferències salarials, el manteniment de rols insostenibles… La confrontació oberta y brutal a Espanya entre les diferents visions del feminisme crec que aporten poc a l’avenç més ràpid cap un futur que ha de ser no només absolutament igualitari tècnicament sinó que, a més, impliqui que algunes maneres, habilitats, sensibilitats i valors dels que en són més posseïdores les dones que els homes es generalitzin. La relació amb el poder i el seu ús seria un exemple d’això que vull dir. Tot i que resulta evident que la sensibilitat cap a la discriminació de les dones sol ser diferent segons l’adscripció de gènere, aquesta batalla l’hem de guanyar entre totes i tots. Ens incumbeix per igual.
Que hi hagi maneres d’entendre diferenciades sobre el sentit del feminisme resulta ben normal. La pluralitat per ella mateixa no és mai un problema sinó una benedicció. El que ja no és tan bo és que la disparitat es converteixi en conflicte i s’usin formes tan abruptes i desqualificadores. Hi ha una confrontació cultural en aquest tema que és global, però que a Espanya es barreja en un entorn polític en que les esquerres batallen per col·locar el seu discurs diferenciat i captar adscripcions. Així, estem davant una baralla per l’hegemonia cultural. Hi ha, sens dubte, un primer feminisme molt funcional, l’objectiu del qual és la igualtat estricta d’homes i dones a l’empresa, la política, la societat i les relacions familiars. Trencar el sostre de vidre a la feina, on els llocs claus i els consells d’administració encara tenen una presència femenina escassa. Es tracta de superar la discriminació laboral i salarial que arrosseguem històricament, però a mesura que s’avança en aquest objectiu no es planteja qüestionar la societat establerta, com tampoc gaire els rols de gènere. Va aparèixer ja fa dècades, un feminisme de “segona onada”, amb impulsos transformadors posant en primer pla la “diferència”, desenvolupant una crítica estructural a l’androcentrisme capitalista i la dominació masculina a través de l’heteropatriarcat. La “interseccionalitat” volia combinar i no establir prioritats entre l’emancipació social y la consecució de la igualtat (“Sóc dona i de classe baixa”, deia Maria Mercè Marçal). Fins aquí, les diverses intensitats o presses per recórrer el camí no van establir cap fractura entre feminismes. Predomini del progressisme, però amb coloracions polítiques molt diverses. Fa uns anys, però, que ha crescut una mobilització feminista dotada de major radicalitat, que posa el tema de la identitat al bell mig del focus mentre qüestiona no només la normativitat sobre el sexe, sinó també el gènere, mentre se separa la qüestió de qualsevol consideració social. Estem davant de vincles polítics explícits en la lluita cultural contra l’esquerra socialdemòcrata. Fan bandera de la filosofia que conté la “llei trans” o bé la tècnicament fallida del “només si, és si”.
Tot entendre millor i trobar més funcional la “segona onada”, no em veig en cor de valorar el que d’interessant aporta aquesta visió més radical. Estic segur que en un debat assossegat té molt a dir i aportar. Perd les raons que té, amb les formes sectàries i fanatitzades que ho planteja, al establir una estratègia agonista que resulta destructiva i sense considerar que els avenços en aquest sentit cal que siguin menys ideològics i més compartits per a una majoria de la societat que, en aquesta tema com en altres, té un ritme més pausat d’avenç que aquells que caminen en l’avantguarda i fan d’agitadors. Venim d’on venim i caldria que els progressos culturals i fàctics fossin sòlids. I no parlo només dels sectors més tradicionals que encara ens queden. Malauradament, em canviat molt menys del que voldríem. La setmana passada vaig visitar el Mobile, lloc modern per excel·lència, lligat a l’economia del coneixement i la tecnologia. No és només que hi hagués un predomini aclaparador d’homes, és que una part important de les dones hi feien d’hostesses amb les funcions i atributs que se’ls hi suposen. Antic. Sovint es mantenen els vells estereotips amb vestidures noves, o ni això. Potser apostar pels canvis graduals, reals, té més sentit.
