S’ha posat en voga parlar de la immigració com a gran preocupació social i com l’aspecte que condiciona posicionaments polítics i que més ho farà. Aquest és un tema de molts cantells i que no es pot reduir frívolament a posicionaments emocionals. Hi ha gent molt interessada a remenar la qüestió de manera maldestra i esbiaixada, conscient que és una qüestió que es pot utilitzar políticament si se’n fa un mal ús. Parlar-ne se’n pot i s’ha de parlar, però no val mentir i fer servir rumors i invencions de tota mena. Tampoc assignar al fenomen migratori, consubstancial a la història de la humanitat, com el resultat de moviments conspiranoics, interessos ocults de sectors polítics o com un procés destinat a fer, a Occident, la “gran substitució”. Quan sento als que atribueixen tots els mals a les migracions, mai els veig reflexionar sobre el fet que és la gran desigualtat socioeconòmica la causa fonamental d’abandonar-ho tot per provar sort en un altre lloc on et costarà de surar i que hauràs de suportar solitud i tota mena d’humiliacions. Per l’altra, quan vam comprar alegrement el concepte liberal de globalització econòmica, podíem pensar que això comportaria no només moviment de contenidors, sinó també de persones en la mesura que provocaria el que pomposament se’n diu redistribució internacional dels factors. Dit de manera més vulgar, la producció s’ha reconfigurat al planeta, encara que ara l’emprenyi a Trump, com també ho ha fet la mà d’obra. El món és pla, ens agradi o no, i producció i persones es mouen al ritme i cap on hi ha les millors opcions per produir, o bé per treballar.
El món occidental i Europa en particular tenen necessitats de treball que, o bé no hi ha una renovació generacional que permeti assumir-lo, o bé i especialment hi ha moltes feines que no es volen fer especialment perquè estan molt mal pagades. Això genera els fluxos, no perquè els polítics progressistes tinguin cap interès particular perquè aquests moviments es produeixin. A Espanya, a Catalunya o a Osona, tenim una estructura productiva on predominen activitats intensives de mà d’obra i escàs valor afegit, sigui el turisme o bé les indústries càrnies. És això el que genera comitives d’immigració i no les institucions polítiques les quals, generalment amb pocs recursos i molta bona fe fan el que poden per assegurar la prestació de serveis de qualitat en poblacions en creixement ràpid i establir mecanismes d’integració, mentre gent amb mala intenció i especulant amb aquesta gent, en treu el que pot mentre en parla despectivament i finança grups xenòfobs. Quan alguns alcaldes reclamen al president de la Generalitat que acabi la corrua d’immigrants, s’equivoquen d’interlocutor. Amb qui haurien de parlar és amb els sectors de l’empresariat que promocionen aquestes vingudes a base d’economia low cost. O algú es creu que, per exemple al Panjab, la gent ve a Osona atreta pel clima, la gastronomia i l’art romànic? Admetem d’una vegada, que tenim una economia que, en una bona part, només es pot sostenir fent venir immigració. Hem apostat per un model econòmic sense assumir el que significa. No val ser a missa i alhora repicar. Estar cofois amb el que fem i, al mateix moment, expressar rebuig i xenofòbia als nouvinguts.
El paisatge urbà, el paisatge humà, de les nostres ciutats ha canviat molt i molt ràpid. I més ho farà. Certament, no és el que era. Ja no hi ha societats monoculturals ni tampoc poden tornar a ser-ho. No és bo ni dolent. És un fet que resulta comprensible que, especialment en persones grans que havien vist mudar poc el seu entorn, els sorprengui i fins i tot els incomodi. És veritat, que fluxos importants arribats en poc temps han de ser gestionats i aposentar-los. La capacitat de digestió dels canvis té un tempo. Però això no té marxa enrere i podríem centrar-nos a veure en què guanyem amb la diversitat en lloc d’enyorar mons que no tornaran i que, si ho mirem bé, tampoc tenien res d’ideals. La diversitat, la confluència de cultures diferents aporta riquesa i oportunitats. També la necessitat d’adaptar-nos i emmotllar-nos. No serà fàcil, però una actitud oberta i disposada a entendre-ho resulta imprescindible. Els que apostem per adaptar-nos al futur que ja és aquí, probablement no pensem que el millor sigui que aquesta gent s’hagi vist obligada a venir. El que no farem és culpar a unes persones que han buscat oportunitats i que l’economia de mercat actual els impulsa a fer-ho. A qui interessa aquest èxode, són altres. Els voltors que hi fan el brou empresarial o polític.
