Finalment hi ha hagut la sentencia del judici de l’1-O. Era un pas inevitable i necessari perquè les coses es podessin reconduir per part de l’independentisme, o almenys intentar-ho. Però no. Portem molts mesos en que per terra, mar i aire s’ha dit a la població que tot el que no fos absolució era inadmissible i que calia reaccionar de manera furibunda. I així està essent. El discurs apocalíptic i el desfermament, ara ja en obert, de la violència al carrer porta les coses no només a un carreró sense sortida, sinó a una fractura política i social de tal calibre, que serà molt difícil de superar en anys. Les mobilitzacions ja han perdut qualsevol connotació d’afirmació política, per convertir-se en expressions d’odi i de ressentiment. ¿Quina estratègia hi ha? Una sentimentalitat elemental, infantil, amb exigències absolutament irrealitzables. Hi ha una Catalunya instal·lada en la irrealitat que nega qualsevol vigència de les normes bàsiques de l’Estat de Dret i s’estableix en pulsions primàries que neguen qualsevol possibilitat d’ordre social i de formes polítiques elementals. El poderós aparell mediàtic de El Procés ha insistit durant molt temps sobre la il·legitimitat de les lleis i de la justícia espanyola per jutjar els polítics catalans, després que se saltessin les normes més bàsiques del sistema democràtic. Es titlla l’estat de no-democràtic, de que els seus governs són franquistes i es nega la divisió de poders. Lògicament, a partir d’aquí val tot. Es blanqueja qualsevol comportament insurreccional. Els que afirmen constantment el caràcter cívic i pacífic no fan sinó crear context per l’extremisme violent, ja que neguen legitimitat i veracitat a les institucions democràtiques. Tothom es veu en cor d’exercir de jurista i de politòleg afeccionat. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.
I es pot no estar d’acord amb la sentència de l’1-O, i dir-ho públicament. Lògicament tota resolució judicial resulta excessiva als ulls dels afectats i dels seus simpatitzants i tota condemna de presó sap greu pels que l’han de patir. Amb tot, la sentència obre la porta a la possibilitat de beneficis penitenciaris i indults que puguin facilitar la reconducció d’un tema que caldria trobar-hi sortida política, ressituar-lo en una altra dimensió. Però cal crear el context per això, i de ben segur no són manifestacions violentes ni la quimera del “ho tornarem a fer”. Hi ha qui, fa temps, està instal·lat en l’estratègia del “quan pitjor, millor”, i el que es busca es anar cap a la intervenció de l’autogovern a través de les vies que, de manera extraordinària, preveu la Constitució. Si queda sentit de la responsabilitat a algú, caldria evitar immolar les institucions i la ciutadania de Catalunya a l’altar de deliris patriòtics. El patriotisme hauria de ser actuar en benefici del progrés i el benestar, de la cohesió i l’estabilitat, i no en la generació del caos. Tots els abundants nacionalpopulismes que campen per aquest món actualment tenen en comú el no reconèixer i atacar els poders judicials respectius, amb la pretensió de que el poder executiu estigui lliure de tot control i de qualsevol contrapès. En aquest atac sistemàtic, es nega la validesa de les lleis i les regles del joc que són inherents a qualsevol sistema democràtic i de llibertats. Per això, tots aquests plantejaments que són profundament reaccionaris, malden per reduir la “democràcia” a un instrument per arribar al poder, obviant que aquesta es caracteritza sobretot per una cultura i uns comportaments especialment respectuosos amb les formalitats, i on eleccions i referèndums són la culminació de la deliberació social. La propaganda continuada, les dinàmiques uniformitzadores, el monopoli de la informació transmutada en la difusió de posveritats, el foment organitzat de la sentimentalitat, l’ús de formes organitzatives i comunicatives d’enquadrament, en poc contribueixen a concebre individus i societats lliures, més aviat a la conformació de ramats amb personess molt obedients.
