Ens vam formar en temps en que la divisió de poders era vist com un gran avenç, de fet com la base sobre la que descansa l’Estat de Dret. La separació en tres grans àmbits el poder de l’Estat, que facin de contrapès i es controlin per evitar les temptacions autocràtiques, absolutistes i arbitràries es remunta al pensament de Locke del segle XVII, i es posat en solfa i articulat de manera viable pel l’il·lustrat Montesquieu al segle següent, el qual ha passat a la història com el pare de la criatura. Perquè funcioni el “contracte social” que fa possible la vida en societat de manera més o menys harmònica, tenim una carta de drets i obligacions a complir, amb l’objectiu que es preservi la nostra llibertat i se’ns doti de quotes acceptables de garanties i de seguretats per poder desenvolupar alguna cosa que s’assembli a un projecte de vida. Sempre s’ha dit i es repeteix de manera incessant, que la clau del funcionament democràtic és una estricte separació de poders i, se sol remarcar, la independència estricte del poder judicial. Qui li toca administrar la llei, no pot estar condicionat ni respondre a interessos concrets, s’afirma. Tot això, és la teoria, però en la pràctica qui més qui menys especula en condicionar els jutges. Són persones, i tenen febleses, manies i interessos. Ningú pot ser neutral.
Als darrers temps, a Catalunya i Espanya, hi ha acusacions creuades entre els que afirmen que el govern de l’Estat judicialitza la política, mentre que aquests afirmen que una part de la política catalana el què fa és polititzar la justícia. El sobiranisme acusa al Partit Popular i per extensió “als espanyols”, d’evitar el debat sobre propostes, formulacions i anhels d’una part de la ciutadania de Catalunya, tot remetent-se al marc jurídic i a l’estricte compliment de la llei. No els falta una bona part de raó. Argumenten que si les lleis i les constitucions són marcs fixes i inamovibles, el món no hauria avançat, ja que el que avui serveix, demà requereix de ser canviat. El diàleg i la discussió política ha de poder anar més enllà de la llei, imaginar o aspirar a nous horitzons que, mitjançant l’acord s’hauran de convertir en una norma renovada o nova. Però mentre es porta a terme la discussió i no s’ha pres cap resolució legislativa, l’obligació de complir la legalitat i el marc vigent sembla una cosa força òbvia. Voler canviar el marc –cosa ben legítima i segurament necessària-, no eximeix de, mentrestant, guardar-lo i respectar-lo. Quan gent d’ordre, que governa i que és aparentment sensata parla obertament de desobeir, sembla una mica insensat. Si qui ens hauria de fer complir la llei diu que no ho farà i la deslegitima, perquè n’hauríem de respectar cap altre?
Es prou coneguda que la major virtut en la que s’empara Mariano Rajoy és justament “no fer política”, no afrontar cap mena de tema i deixar que els temps els superi a base de putrefacció. Entenc la frustració dels governants catalans. Demanar però que el poder judicial sigui més intel·ligent que el Govern i no actuï en relació a les causes sobiranistes obertes, és precisament demanar-li que faci lectures i interpretacions polítiques del marc jurídic i de les lleis, cosa que no els toca. No crec que s’hagi demanar a l’àmbit judicial que faci la feina que li correspon justament a la política. Si en aquest terreny s’han dinamitat tota mena de ponts, és aquí on s’han de reconfigurar i reconduir les coses. Lògicament, el marc jurídic no té res de neutre. Respon a un joc i equilibri de forces d’un moment donat. Si aspirem a un nou marc, cal un acord polític que el faci possible. Incomplir, no és alternativa.
