Els efectes de l’epidèmia sobre l’economia són i seran ingents. Hem viscut fins ara el xoc d’aturada de l’activitat i algunes mesures públiques per mitigar-ho, però justament quan l’activitat es reprèn començarem a prendre consciència del que hem perdut en aquesta bugada i, sobretot, d’allò que ja no recuperarem. Molts negocis han perdut molts diners i han enviat gent a casa, però es refaran encara que el compte de resultats aquest any sigui pitjor que l’anterior. Però hi ha activitats, la majoria de poca dimensió i amb escassa capacitat de resistir per les quals l’aturada de l’activitat ha estat letal, definitiva. Si hi ha un gran perdedor econòmic en aquesta crisi aquest és el comerç a peu de carrer. La majoria petits negocis que ja venien tocats de fa temps, que resulten molt importants no només pel servei que ens presten, sinó perquè ens proporcionen ocupació, vivacitat i seguretat als nostres carrers. El model de vida urbana europeu, especialment al mediterrani, ha consistit en la coexistència d’usos, funcions i activitats en una trama urbana exuberant i plena de dinamisme. Ho estem perdent. No podrem culpar exclusivament a l’epidèmia, però aquesta ha acabat per rematar moltes activitats que es feien cara al públic. Serveis i punts de referència que hauríem d’entendre que significaven moltes més coses que mers negocis particulars. Ja fa temps que cada vegada més sovintegen els locals comercials tancats als nostres carrers. Hem anat canviant els hàbits de consum empesos per una publicitat que ens porta als grans centres comercials, a comprar en aquests polígons comercials horribles que hi ha a les entrades de totes les poblacions que les fa totes idèntiques en el seu mal gust. Al cor de les ciutats, els petits negocis hi són desplaçats per les franquícies de les marques que també converteixen els antics eixos comercials arreu en llocs també absolutament idèntics. I desplaçats, finalment, per la moda i comoditat d’unes compres virtuals fetes a través d’Amazon o dels mecanismes de venda online que han desenvolupat totes les marques. Tot ho volem ja despersonalitzat.
Sortirem d’aquest confinament sentint-nos més sols quan recuperem l’ús de l’espai urbà. Moltes botigues de confiança i bars que formaven part del nostre paisatge hauran desaparegut. Diuen que seran més d’un 30% dels que hi havia. Darrera de cada negoci familiar tancat hi ha tota una història, tot un projecte vital que se’n ha anat en orris i, sobretot, un estil de vida que deixem que vagi desapareixent. Els polítics acostumen a fer servir frases grandiloqüents per enaltir el comerç de proximitat. Però només són paraules. No se’ls donen ajuts, no se’ls protegeix, se’ls deixa a mercè dels voltors que especulen amb els preus dels lloguers i, sobretot, es fan polítiques urbanístiques que fomenten el comerç perimetral a les ciutats i es fomenta la instal·lació de les grans marques al centre urbà. Totes les ciutats semblen volers ser idèntiques a les altres. No queda espai per a gaire res més. Si de cas, petits negocis precaris que obren avui i tanquen demà, que semblen portar escrita la paraula fracàs en el rètol i en el disseny maldestre de l’aparador. I als botiguers de tota la vida els condemnem nosaltres. Cada vegada comprem més a través de la relació desangelada amb l’ordinador, tot aspirant a sentir-nos reis per una estona quan toquen el timbre i repartidors extremament explotats i mal remunerats ens porten a casa qualsevol peça de roba, el sopar o el darrer antull que se’ns ha acudit. I tot té un preu. Els nostres carrers s’empobreixen i es tornen desolats, desapareixen llocs de treball dignes, perdem biodiversitat comercial i urbana, renunciem al valor afegit que té la professionalitat i el tracte personal. Hem fet nostre un model anglosaxó no només de consum, sinó de ciutat, on no només es fan malbé negocis, sinó i sobretot humanitat. Un món curiós. Ens podem omplir la boca reclamant productes de “proximitat”, mentre deixem que es morin en l’oblit i de inanició els que ens els poden proporcionar.
