La cimera del clima que se celebra a Madrid –tècnicament el COP25- té més d’espectacle i d’aparador autojustificador ple de bons propòsits, que no pas un espai on s’abordin les transformacions profundes que calen per evitar un escalfament global. Aquest, no és sinó el símptoma d’un problema molt més profund, el qual ens remet a la impossibilitat de mantenir el sistema de producció i de consum que ha donat sentit a la nostra civilització, almenys durant els darrers cent anys. Les bones intencions i les demandes llacriminals per un canvi d’hàbits fetes per actors coneguts o una adolescent noruega convertida en icona del sentimentalisme, potser ens fan prendre una mica de consciència i ens fan sentir una mica més bons durant una estona, però em temo que maquillen la necessitat d’acció profunda dels governants per canviar un sistema de fer les coses que resulta a hores d’ara nociu i autodestructiu. I no ens enganyem, no hi ha canvi significatiu sense un cert grau de dolor.
Vivim ancorats en un model antic i superat. Produïm molt més del necessari, i especialment molt més del que consumim, ja que una part de la producció acaba destruint-se i va a parar a al cementiri de l’oblit, i una altra part no satisfà cap necessitat més que el plaer que alguns semblen experimentar amb el malbaratament. La disbauxa productora i consumidora no és sostenible segons el model vigent fins als nostres dies i de ben segur que encara menys generalitzable com es reclama des dels països emergents. Els límits en els recursos bàsics disponibles són bastant evidents, com ho és la capacitat i flexibilitat de la planeta a suportar segons quina mena d’activitats amb efectes nocius. El PIB és un fals indicador de progrés, una ficció de millora. Una capacitat de producció estable o en uns certs nivells de disminució, a part de mediambientalment recomanable, no ha de significar l’empitjorament de la nostra qualitat de vida, sinó probablement ben gestionat, significaria justament el contrari. La nostra addicció al creixement ens ha fet perdre una noció més proporcionada de la realitat.
Un sistema de producció que ha resolt el problema de l’escassetat, hauria de afrontar els reptes de la redistribució i l’abordar les externalitats mediambientals. Un enfocament inclusiu de l’economia que inclogués tots els costos de producció socials i mediambientals, s’imposa com a desitjable i com a necessari. La teoria econòmica vigent hauria quedat notablement desfasada en consideracions pròpies d’un altre segle. El problema ja no és de producció, és de redistribució i els mecanismes actuals basats exclusivament en el mercat, fan evolucionar la realitat justament en sentit contrari. Les prioritats donades a el comerç, a les finances o el produir de qualsevol manera com a indicadors de riquesa ja no serveixen. Es requereixen altres paràmetres, que siguin sostenibles i socialment inclusius. La nostra idea de el creixement està notablement desfasada. Si l’augment de la producció ha funcionat, l’important és centrar-se en una distribució més equitativa que no converteixi la capacitat productiva actual en un sense sentit. Augmentar el consum d’uns i deixar sense consum a altres no deixa de ser en termes racionals, una estupidesa.
Hi ha una relació directa entre la cultura consumista en què ens trobem immersos des de fa dècades, amb l’escalfament global i l’esgotament dels recursos peribles. Per anar cap a una “economia en estat estacionari” com la que plantejava ja fa més de dues dècades l’economista ecològic nord-americà Herman Daly, caldrà mudar la predominança de la cultura del consum compulsiu infinit. Augmentar els nivells d’igualtat és una qüestió clau per poder replantejar el consum, ja que “la competència per l’estatus és un dels grans impulsos cap al consum”, com afirmen Wilkinson i Pikett. Que la desigualtat incrementa la pressió competitiva per consumir no és una pura especulació, sinó que és un tema contrastat en dades i estudis molt seriosos. Les diferències econòmiques i d’estatus resulten el motor més poderós per al manteniment i expansió d’una cultura consumista ja insostenible. No estem parlant d’empitjorar el benestar o de disminuir la satisfacció humana, sinó d’evitar un buit que estimula alhora cap al malbaratament i cap a la insatisfacció. Hi ha estudis que demostren que la majoria de persones volen augmentar els seus ingressos no per millorar el seu benestar material, sinó el seu estatus. La desigualtat acaba per reforçar el pitjor de nosaltres mateixos.
Però pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques, hàbits més saludables o recorrent a senzills correctius, sense esforç i, a més, enriquint-nos resulta un mite, com molt bé ha explicat el teòric del “decreixement” Serge Latouche.
