Ja fa temps que la política i encara més el fet de governar ha estat substituït a Catalunya per una munió de gestos i de paraules, dites de forma reiterada i alçant la veu, fins que han deixat de tenir cap mena de sentit, més enllà de fer un soroll que pretén omplir el gran buit sobre el què ens han instal·lat. Tenim govern, però no tenim qui governi. Hi ha sovint fulls de ruta renovats per indicar-nos la fase propagandística en la que estem immersos, però no projectes d’acció política de cara a recuperar uns serveis força malmesos per les polítiques d’austericidi que un nacionalisme prou dretà, en període de transmutació en independentisme, ens va aplicar amb especial rigor. Volien resultar un exemple en el control del dèficit públic, i la seva aposta va ser collar els serveis públics, tot privatitzant també la prestació d’alguns serveis socials i sanitaris. En un entorn posseït per proclames que no volen dir res i que tampoc obliguen a gran cosa, se’ns ha dit primer que es construïen estructures d’Estat, que quan va ser el moment que es veiessin, com va dir la consellera Ponsetí, no eren res més que un “farol”. Com diu la faula antiga, el rei no portava camisa. Després s’ha dit que s’estava erigint la República, i alguns agosarats, a més, l’han tipificat de “social”. El catàleg de desitjos expressats és molt ampli, però mentre tant no sembla que hi hagi cap pressa per exercir de Govern i, encara que no es faci un món nou, almenys es faci alguna cosa més enllà de les habituals performances que omplen l’agenda d’accions tan fal·laces com inútils. Només una dada. Des del 2010, la despesa sanitària ha baixat a Catalunya en un 27%, mentre que les necessitats sanitàries augmentaven de manera notòria. I la culpa no és de Madrid, sinó de les decisions polítiques i de les prioritats propagandístiques que s’han encarat cap a una altra banda: TV3, subvencions a mitjans afins, internacionalització de El Procés, augment brutal de càrrecs polítics i parapolítics… A l’ensenyament no se la pas tractat gaire millor que a la sanitat. Un nombre ingents de centres educatius comencen el curs amb obres a mig fer i amb nombrosos barracons. I no es pot responsabilitzar d’això el 155, sinó a la deixadesa en relació a l’educació i molt especialment quan aquesta és pública.
No es governa, però en canvi es vol decidir el què ha de pensar la ciutadania. S’ha anunciat de la creació d’una “Comissió de la Veritat” per establir la història oficial de la Guerra Civil, el Franquisme y la Transició. El concepte no és només inadequat i pretensiós, sinó que destil·la una notòria pulsió totalitària, que no és exclusiva de la política catalana, però que també, de tant en tant, l’independentisme no pot deixar d’evidenciar. Una cosa es que un govern democràtic deixi de fer honors a períodes i personatges de dictadures i que, òbviament, faciliti l’exhumació de tots aquells enterrats de manera vergonyant per donar-los una sepultura digna, i una de molt diferent pretendre establir “veritats històriques”. Intentar explicar a la història els i correspon als historiadors, els quals lògicament arriben a conclusions diverses, i no es cosa de governs. Quan això és així, el que s’intenta és establir un passat que adoctrini sobre el present. Molt em temo, que en la “veritat” governamental no hi hauran franquistes catalans –i n’hi havia, i molts- i la Transició es dirà que va ser un procés espanyol contra Catalunya –suposo que no s’explicarà la gran quantitat de franquistes reciclats per la via del pujolisme-. He sentit aquesta setmana tot un Conseller de la Generalitat afirmar que, el 1714, “Espanya va envair i ocupar Catalunya”. Una manera molt interessada i absolutament falsa de resumir el que va ser un conflicte senyorial amb connotacions dinàstiques i geopolítiques europees. Aquest ús pervers de la història, més aviat fa por.
