Per a la mitologia grega aquest era el cavall alat de Zeus. Ara, és el nom d’un software per espiar i el leitmotiv d’una gran operació propagandística. L’escàndol polític no acostuma a existir en sí mateix, sinó que es construeix quan se’l necessita. Aquests dies, en la política catalana i espanyola, sentim nombroses declaracions de to alt i esquinçament de vestidures que blasmen el presumpte espionatge fet a partir d’un reconegut programa israelià creat a tal efecte. No sen sap l’abast ni el què ni el com ni el qui, però funciona una campanya ben organitzada i informativament ben greixada, tot prefigurant responsables, corroint les institucions i el govern de torn tot exigint no només que rodin caps, sinó la verbalització pura i simple que ha existit un projecte organitzat i executat de seguiment de l’independentisme. Lògicament que hi pugui haver hagut espionatge no s’hauria de banalitzar. Val a dir, que es el que fan els serveis d’intel·ligència de tots els estats moderns, com també grups privats en una defensa poc neta dels seus interessos. L’acceptació de que passi, hauria de dependre si es fa amb autorització judicial o sense. Aquesta és la clau, tot i ser un tema que sempre es mou als marges. L’independentisme, de manera esbiaixada, aprofita per erigir una “causa general” contra l’estat espanyol. En el seu decaïment actual, especialment el sector més hiperventilat que creu en el “quan pitjor, millor”, necessitava una via per tornar aixecar la dialèctica de l’enfrontament tot identificant allò “espanyol” amb democràcia de baixa qualitat, falta de respecte als drets fonamentals i, fins i tot, amb franquisme. Un intent per revertir la desmobilització dels fidels, els efectes geopolítics adversos que significa la invasió d’Ucraïna, les manifestes vinculacions amb la Rússia de Putin, el descrèdit internacional. I reagrupar un moviment no només dispers, sinó dividit i confrontat de manera profunda. A més, s’acosta un cicle electoral.
En els temps que corren, tot necessita d’una marca simplificadora i identificadora. Això que se’n ha anomenat pomposament el “catalangate” és poc més que un invent producte d’un encàrrec del mateix independentisme fet a un laboratori canadenc, Citizen Lab, que té poc d’independent i al que se li assigna una solvència que no mereix. És el que fa, informes sota encàrrec. Que qui l’hagi elaborat sigui justament un català que va jugar un paper destacat en el Tsunami Democràtic i els aldarulls de fa uns anys, es pretén un fet casual. Fa tems que el muntatge estava elaborat, però es dóna a conèixer justament quan el Parlament Europeu va comunicar la creació d’una comissió per investigar l’abundant ús fet arreu del món d’aquest programa d’espionatge telefònic d’origen israelià, perquè així es confongués allò català amb la preocupació general. Que el mateix dia de donar-ho a conèixer es tingués apunt una pàgina web de nom “catalangate” ja preparada i farcida, es veu que també és una casualitat. Estem davant una campanya orquestrada amb la finalitat que la pressió informativa i el predomini del tema en l’agenda política espanyola posi en crisi la majoria governamental. L’intent de creació d’una comissió parlamentària al respecte obeeix justament a aquesta pretensió de desgast i de bloquejar qualsevol avenç en la desescalada catalana. No interessen les explicacions i encara menys la veritat. La finalitat d’una comissió d’investigació al Congrés és només que existeixi i convertir-la en el centre de la política espanyola. Els grans beneficiaris de tot plegat, el Partit Popular i Vox.
Que l’independentisme “unilateralista” faci aquesta aposta resulta poc sorprenent. Crida més l’atenció i surt de tota lògica la sobreactuació d’Esquerra Republicana. On els porta? Sembla absurd que ERC jugui esportivament en forçar el final de legislatura. Si ho fa, vol dir que la seva estratègia de realisme se’n va a fer punyetes i queda en terra de ningú davant de plantejaments catalans més radicals o essencialistes. Fer arrossegar l’actual majoria parlamentària durant l’any i mig que queda de legislatura implica preparar el terreny per una victòria nítida d’una dreta que ve de bracet amb la dreta més extrema. Això a almenys una part de Junts, la CUP i ales anomenades entitats de la societat civil, ja els va bé. Significa abandonar qualsevol pretensió de bastir ponts i arribar a transaccions satisfactòries per a tots. Representa recuperar la dialèctica salvatge i empobridora amic-enemic, entre el bé i el mal. Hi ha qui fa el càlcul que això reagrupa i cohesiona els seus, però haurien de pensar que això comporta un drama pel país. Tenim ja massa evidències que els que s’omplen la boca afirmant que atiant el conflicte defensen la pàtria, els interessa poc el futur de Catalunya i, encara menys, el dels seus ciutadans. La dreta més reaccionària té pressa per arribar al poder. I són molts els que ajuden.
