Els partits polítics en alguns moments semblen sentir una estranya atracció per l’abisme, destil·len un instint autodestructiu que sorprèn en maquinàries que tenen un accentuant sentit de poder i acostumen a ser exageradament pragmàtiques. De sobte però, les múltiples contradiccions generades i els enfrontaments tribals interns soterrats els porten a desencadenar ràpids processos d’ignició. El ràpid procés de ruptura i estripament intern del PSOE n’és un exemple de llibre, tot i que no és l’únic ni serà l’últim que veiem. La vida política s’assembla molt a la vida real, però sempre amb uns quants graus més d’intensitats. Les misèries humanes s’hi manifesten de manera especialment contrastada i els partits solen tenir més capacitat de fermentar odis familiars que no pas intensos projectes de canvi. Hi ha qui creurà que els “conflictes interns” es posen en marxa i passen a coneixement de l’opinió pública quan s’encadenen mals resultats electorals. Certament, com el títol del disc de El Último de la Fila, “quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra”. Però és més que això. Els partits polítics solen implosionar quan ja fa temps que han perdut una bona part del seu sentit de l’existència, quan ja no responen a les demandes i la realitat pel que varen ser creats, quan han esdevingut pures maquinàries pilotades per interessos que ja no es poden satisfer o quan se’ls vol fer servir a objectius contra natura. Qui més qui menys, tots els partits socialdemòcrates europeus es van trobant en una situació similar. La seva crisi és força general.
I és que la crisi del PSOE no és purament circumstancial. No té a veure amb que Pedro Sánchez resultés un polític poc solvent o que Felipe González més que un gerro xinès hagi resultat un dirigent xinès intrigant a l’estil de Deng Xiaoping. Fa molt temps que aquest partit pateix un problema de falta de projecte i de relat social, econòmic i polític diferenciat. Com els seus homònims europeus, va deixar de ser voluntàriament alternativa progressista i popular, per conformar-se en ser pura alternança dins l’status quo. De partit i instrument de les classes subalternes, el van transformar els seus dirigents en una maquinària d’ocupació del poder, per quan els temps requerien que canviés alguna cosa aparent, per a que tot podés continuar essent bàsicament igual, perquè no es posessin en perill ni les prerrogatives ni les regles del joc favorables a les elits de sempre. Lògicament bona part del seu electorat es va sentir confós i van emergir noves forces amb propostes de canvi. En aquest estat de confusió, Pedro Sánchez segur que no era la solució, però tampoc ha estat el problema en el fracàs del partit. Com diu el proverbi oriental, “tots els camins són dolents si no se sap on es va”. No deixa de resultar curiós, que són justament són els més ferms partidaris de l’establishment polític espanyol els que s’han revoltat contra un dirigent que, en lloc de facilitar el govern del Partit Popular, ha intentat configurar un govern alternatiu de canvi. Els “crítics” ben instal·lats en el sistema de “portes giratòries” s’han aixecat en armes , mentre a Pedro Sánchez no li quedava més sortida que autoinmolar-se. Mentrestant, l’esquerra espanyola ha perdut, ara sí definitivament un instrument. A la penombra, Mariano Rajoy, el Partit Popular i els de l’Ibex-35, somriuen.
