El que havia de ser la retirada militar ordenada d’aquest país s’ha acabat convertint en una derrota militar, política i humanitària inqualificable. Als ulls del món, els Estats Units i els seus aliats europeus han escenificat una fugida maldestre i patètica davant el triomf d’unes tropes que representen la versió més pedestre i medieval del fanatisme religiós. El simulacre de règim polític i d’administració que s’havia erigit a l’Afganistan durant l’ocupació s’ha desfet abans que els ocupants desallotgessin el país, essent la fugida del seu president amb uns furgons plens de bitllets la demostració de la solidesa i els valors morals del que s’havia construït. Un fracàs més a comptar entre les intervencions militars “salvadores” que els Estats Units i Europa han practicat pel món. Joe Biden culmina així la seva erràtica política exterior, afirmant que els Estats Units no tenen perquè combatre en una guerra que els afganesos no pensen lliurar. Excuses de mal pagador. Les imatges brutals i caòtiques de l’aeroport de Kabul el perseguiran sempre més. L’americà mitjà no vol intervencions exteriors que li reporten soldats morts però, sobretot, el seu orgull no pot tolerar imatges d’humiliació patriòtica. Tot ha estat un càlcul polític on el futur de la població afganesa compta poc. I, a sobre, ha sortit molt malament.
I es que el tema dels talibans no es pot reduir a un problema dels afganesos. El seu origen va ser fomentat i induït pels Estats Units i els aliats europeus en temps de Guerra Freda per inestabilitzar i combatre el règim comunista instal·lat el 1978 i que era sostingut per l’URSS. Les partides guerrilleres de muhaidins, que després es convertirien en talibans -literalment estudiants de teologia-, van ser abundosament finançades i armades pels Estats Units i els països àrabs en sintonia. Osama bin Laden s’hi va formar i foguejar fins a fer-ne la seva base d’operacions contra Occident. Per a la Unió Soviètica va ser el seu Vietnam. Desgastada militarment en una guerra que no podia guanyar, va abandonar el país el 1989. La guerra civil es va allargar fins el 1996 quan els talibans, fent gal·la d’una ferocitat inusitada es van imposar i crear un emirat islàmic regit pel fonamentalisme religiós més estricte basat en la sharia, ofegant tota llibertat i vestigi de societat civil i fent recaure la pitjor opressió imaginable sobre les dones. Una demostració de com el recurs ocasional i interessat al factor religiós amb l’excusa de dominar el tauler de la Guerra Freda, havia generat un monstre incontrolable que, a més, es giraria contra el món occidental donant refugi al terrorisme islamista que va tenir la pitjor expressió en l’atemptat del setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York.
La guerra contra el terrorisme i la pretensió per acabar amb les bases d’Al-Qaeda han portat a una intervenció militar americana que ha durat vint anys, durant els quals les nombroses accions de guerra no han aconseguit acabar amb un islamisme radical molt organitzat i ben finançat des del món àrab i que compta, coses de la geopolítica, amb una certa simpatia per part de Rússia i de Xina. Durant aquests anys es va crear un aparent sistema democràtic, el país es va liberalitzar en els seus costums i es va promoure la creació d’un exèrcit prou inoperant com perquè col·lapsés abans que les tropes i personal estranger fos fora. Un país complex, d’ètnies diverses on els paixtuns i són dominants, amb poderosos estructures tribals també de tajiks, hazars o uzbeks. Una orografia extraordinàriament difícil el fa incontrolable i abona la pràctica militar de la guerrilla, tal i com ja havia comprovat l’Imperi britànic a la primera meitat del segle XIX, resignant-se a que fos un estat-tap que li permetés mantenir protegida la joia de la corona que era l’Índia. Ara, després d’haver-los usat i condicionat i de que hagués emergit una societat laica, se’ls abandona en mans d’un exèrcit de mercenaris units sota la bandera del fanatisme religiós. Liquidació de les llibertats, opressió asfixiant i desaparició de qualsevol vestigi d’estat mínimament organitzat. Una vegada més, les principals víctimes de les seves dèries en seran les dones, obligades ja d’entrada a desaparèixer de l’espai públic i a renunciar a qualsevol mena de visibilitat. Pels pragmàtics que dominen la política internacional, només uns efectes col·laterals amb els que conviure. Immensa frustració davant d’un cinisme i una indignitat que són per plorar.
