Ja fa temps que tothom es posa a la boca la qüestió de la sostenibilitat mediambiental com a gran preocupació, però amb la mateixa facilitat el tema se sol xutar com una qüestió de futur. Es fan molts bons documents, com per exemple la Agenda 2030 de les Nacions Unides, però justament la presa de decisions efectives requeriria que la qüestió mediambiental –la de l’escalfament global, però moltes altres- figurés i no ho fa en el primer pla de l’agenda política dels governs. I és que en política es té assumit que les males notícies no fan guanyar eleccions. I afrontar seriosament la qüestió ecològica implica donar-ne algunes, i molt especialment que hem de transformar el model de producció i de consum, cosa que implicaria mudar de cultura, d’hàbits i de costums. Transformar un model econòmic que té com a únic objectiu el guany i l’acumulació i que es fonamenta en un creixement continuat en l’ús i abús de recursos, com també en un consum compulsiu que comporta frustració i malbaratament a parts iguals, no es fa sense unces certes dosis de dolor. És el que té haver de seguir processos de superació d’addiccions. Els resultats de la recent conferencia de Madrid sobre el clima –COOP25- van ser més aviat decebedors i allunyats del que es necessitava. Ha augmentat la consciència sobre l’escalfament global i els seus efectes, però l’estat actual de la geopolítica mundial resulta poc favorable per afrontar-ho adequadament.
Però les coses són com són. Entre 1950 y 2010 la població mundial es va triplicar, el PIB global es va multiplicar per 7, l’ús d’aigua potable va augmentar el triple, el consum energètic es va quadruplicar i l’ús de fertilitzants es va multiplicar per 10. Hem transgredit, almenys, quatre límits planetaris: els del canvi climàtic, la conversió de terres, la càrrega de nitrogen i fòsfor i la pèrdua de biodiversitat. Creure en la possibilitat d’un creixement econòmic il·limitat resulta una autèntica quimera, com ho és creure possible mantenir els nivells impúdics de desigualtat que hi ha actualment: una de cada 9 persones no té suficient per menjar, una de cada 4 viu amb menys de 3 dòlars per dia, una de cada 3 no té accés a vàter, un de cada 11 no té accés a fonts d’aigua potable o bé, un de cada sis nois entre 12 i 15 anys no va a l’escola. I això, amb una petjada ecològica que es equivalent a 1,5 planetes. Per que tot el món visqués com a Suècia, se’n necessitarien 4. L’actual sistema econòmic per ell mateix, el fet que tot descansi sobre la dinàmica del Mercat, no només no ens resoldrà res del que tenim plantejat, sinó que aprofundirà en aquesta espiral autodestructiva. La responsabilitat de les empreses és gran, com també ho és de la societat. Però sens dubte els correspon a les institucions públiques liderar i forçar el procés de canvi ineludible. Es requereixen de lleis, normes, inversions i fiscalitats adequades. Ja no serveixen declaracions benintencionades que apel·lin només a l’autoregulació.
Que el nou govern hagi posat al nucli de la seva estructura el tema mediambiental, és un bon començament. Dues vicepresidències tenen en el nom i en les principals atribucions els temes ecològics i de sostenibilitat. La de Pablo Iglesias, conté l’Agenda 2030, i podria encarar transformacions crucials en el model econòmic en la línia de les Nacions Unides com també d’una Unió Europea que sembla decidida a afrontar el canvi de paradigma econòmic i social. Hi ha una altra vicepresidència, la de Teresa Ribera, que justament porta per nom ser de Transició Ecològica, la funció específica de la qual en resulta la presa de decisions per la transformació d’un model econòmic industrial de base degenerativa –agafar, fer, usar, llençar- cap a un plantejament de regeneració –economia circular- que permeti aterrar en un sistema econòmic que es basi en el desenvolupament i el benestar, que no en el creixement. La Naturalesa ha de deixar de ser alguna cosa a subjugar i a malmetre, com fins ara, per convertir-se en model, mesura i mentora del nostre sistema socioeconòmic.
