Hi ha hagut darrerament a Catalunya alguns moviments per tal de configurar una oferta política que recuperi “el bo i millor” del catalanisme polític històric, o més ben dit, del nacionalisme que va ser hegemònic des de la transició del 78 fins el 2012. Alguns versos despenjats de la ràpida mutació viscuda des del catalanisme conservador cap a l’independentisme, estratègia que va significar de manera clara Artur Mas, veuen ara la necessitat de recuperar una oferta realista que faci de la manera de fer pujolista del “peix al cove” un substitutiu cap al futur del maximalisme improductiu dels darrers anys. La gent que es reuneix amb aquesta pretensió són diversos, més aviat de perfil polític baix, i alguns amb alguns currículums anteriors que, a hores d’ara, el fa poc confiables. Uns per que van tardar molt a criticar i despenjar-se de la pulsió políticament suïcida del món convergent, alguns amb vinculacions notòries al món de la corrupció amb que funcionava l’engranatge polític de fa uns anys i, altres, perquè semblen disposats a que els reculli qualsevol cotxe–escombra que els pugui ressituar en la vida pública. Hi ha, com sempre, alguns politòlegs que creuen que s’ha obert una “finestra d’oportunitat” per configurar un espai electoral que, afirmen, disposa ara d’uns tres-cents mil votants que es troben orfes de representació. Que no sembla, almenys, una gran idea ho palesa que alguns dels referents d’aquest camp, es mantenen en un segon pla i no semblen disposats a fer un pas que, fet ara, te tant d’oportunista com d’aposta fracassada. La Vanguardia és qui beneeix de manera clara aquesta estratègia.
I és que fa molt que allò que representava el nacionalisme convergent havia d’haver actuat evitant una deriva que li ha fet perdre tota credibilitat. Una part del país ha esperat en va que el catalanisme conservador tornés agafar la bandera d’aquells valors que l’havien legitimat: la moderació política, la voluntat d’integració d’un país fet de pulsions i cultures diverses, la transversalitat ideològica, la defensa d’una identitat polièdrica i de caràcter “laic”, una indestructible voluntat inclusiva, una aposta per la modernitat i la defensa del territori com a un espai comú i compartit de plantejaments i visions diverses. Però no queda res de tot això entre aquells que n’havien format part, com també bona part de la societat que els donava suport ha estat transportada cap a projectes de redenció col·lectiva que no són sinó maneres excloents d’entendre el país i el seu futur. A les places públiques antigament convergents, ara predomina el “que se’n vagin” i afirmacions de pulsions identitàries que han mudat clarament cap a expressions totalitàries. De fet, entre les moltes coses que s’haurà emportat per endavant El Procés, haurà estat el catalanisme polític, del qual es creuen ara depositaris gairebé en exclusiva les formacions independentistes. De fet, la mateixa trobada que s’ha fet a Poblet –abans sempre es feien aquestes reunions a Montserrat-, ha evidenciat que ja no hi ha un catalanisme moderat, si de cas un independentisme que també vol recuperar una certa realpolitik com a estones diu haver fet ERC, perquè l’estratègia dels darrers anys ha portat a un inevitable carreró sense sortida.
El catalanisme polític té molt passat, escàs present i males perspectives de futur. Ha estat a Catalunya una tradició històrica important, que prové de les darreries del segle XIX i que, d’una manera o altra, ha empeltat pràcticament tot l’arc polític. També els socialistes catalans han begut d’aquesta tradició, encara que probablement de les fonts més avançades i progressistes, i no tant de les més tradicionals i de sotana. De fet, uns evolucionaren cap al nacionalisme i els altres no. Durant els propers anys l’ús polític del terme “catalanista” haurà quedat associat a un nacionalisme radicalitzat i amb una gran tendència a la sobreactuació, a una concepció sectària del país que s’ha imposat en la darrera dècada. Enfront d’això els ciutadans que no comparteixen l’essencialisme, esperen projectes polítics que responguin a les seves preocupacions i necessitats, en els que el territori només sigui el context, la catalanitat una connotació que no es presta a bandera i Catalunya un espai amb sentits d’identitat i de pertinença freds i en combinacions variables.
