(Article publicat a El 9 Nou, edició del divendres 10/01/2020)
No sé què té el mes de desembre però és un dels mesos triats perquè s’estrenin pel·lícules i no només de dibuixos animats o infantils -els de màrqueting ho aprofiten tot, fins i tot les vacances escolars- sinó també per estrenar pel·lícules per a qualsevol edat -no puc dir pel·lícules d’adults perquè aquest és el nom d’aquelles pel·lícules classificades amb una incògnita matemàtica. I aquest any, com no podia ser menys, també ha passat. Enguany els seguidors de La Guerra de les Galàxies -això d’Star Wars és pels moderns- hi havia una cita ineludible, s’estrenava la pel·lícula que, diuen però no és cert, que tanca la saga.
Els que vam veure la primera d’elles a finals dels anys setanta aquesta última entrega ens tanca un cercle però amb desig que en comenci un altre. A mi, com deia en Toni Soler en el diari que porta nom d’adverbi de temps, immediat, també m’hi va dur el meu pare a veure-la quan jo en tenia pocs anys i a mi també em van impactar les naus espacials volant per l’univers, i encara em dura la força d’aquesta il·lusió. De fet, mirat amb ulls de gran, el fil argumental de tota la saga a vegades et sembla que és com uns pastorets, amb la lluita del bé (la Força) i el mal (el cantó fosc); a vegades sembla donar missatges bíblics com el naixement d’un nen que ho canviarà tot i, en aquesta última pel·lícula, el retorn d’un fill pròdig amb el perdó dels seus pares; a vegades sembla patrocinat per la lluita independentista d’uns pocs contra tot un imperi que ho té tot per deixar-lo en el no res però no ho acaba d’aconseguir mai.
No sé què té el mes de desembre però és un dels mesos triats perquè s’estrenin pel·lícules i no només de dibuixos animats o infantils -els de màrqueting ho aprofiten tot, fins i tot les vacances escolars- sinó també per estrenar pel·lícules per a qualsevol edat -no puc dir pel·lícules d’adults perquè aquest és el nom d’aquelles pel·lícules classificades amb una incògnita matemàtica. I aquest any, com no podia ser menys, també ha passat. Enguany els seguidors de La Guerra de les Galàxies -això d’Star Wars és pels moderns- hi havia una cita ineludible, s’estrenava la pel·lícula que, diuen però no és cert, que tanca la saga. Els que vam veure la primera d’elles a finals dels anys setanta aquesta última entrega ens tanca un cercle però amb desig que en comenci un altre. A mi, com deia en Toni Soler en el diari que porta nom d’adverbi de temps, immediat, també m’hi va dur el meu pare a veure-la quan jo en tenia pocs anys i a mi també em van impactar les naus espacials volant per l’univers, i encara em dura la força d’aquesta il·lusió. De fet, mirat amb ulls de gran, el fil argumental de tota la saga a vegades et sembla que és com uns pastorets, amb la lluita del bé (la Força) i el mal (el cantó fosc); a vegades sembla donar missatges bíblics com el naixement d’un nen que ho canviarà tot i, en aquesta última pel·lícula, el retorn d’un fill pròdig amb el perdó dels seus pares; a vegades sembla patrocinat per la lluita independentista d’uns pocs contra tot un imperi que ho té tot per deixar-lo en el no res però no ho acaba d’aconseguir mai.
La Guerra de les Galàxies va ser la meva primera pel·lícula vista a la gran pantalla, a l’actualTeatre Eliseu de Roda de Ter, perquè abans hi havia hagut sales de cine als pobles, també als de la comarca d’Osona. Ara, malauradament només funciona el negoci si s’agrupa en un sol lloc com una oferta més d’oci de les moltes que hi ha en allà.
El cinema, oficialment acceptat, es va inventar cap al 1895 produint-se la primera projecció a París, a càrrec dels germans Lumière. A Roda de Ter, però, no va tardar a arribar aquest invent. Segons diu el meu pare, Jaume Salés i Sanjaume, en el seu llibre De Roda i dels rodencs, va ser “a principis del segle XX, entre els anys 1901 i 1905, al local del Carrer del Sòl del Pont número 32, que era, per situar-nos, on ara hi ha les escales per pujar del carrer a la carretera nova o carrer de Barcelona, anomenat Can Banyes, local que era conegut segons llegim en un anunci de Festa Major de l’any 1906, com a cafè i saló-ball de Francisco Targarona”. Alguna hora s’hauria d’estudiar sociològicament el fet que Roda de Ter, amb tema cultural, hagi estat durant bona part del segle passat un poble punter!
Malgrat que l’èxit de l’invent del cinema se l’emporten, com he dit, els germans Lumière, no es pot negar que hi ha hagut, abans, altres formes més rudimentàries que en podrien ser els precedents o els inspiradors. La majoria d’aquests antecedents hom els situa cap a l’orient i se citen les ombres xineses o el mirall màgic del Japó. Però tot això pot donar un tomb si triomfa la tesi del catedràtic de prehistòria especialista en art parietal Marc Azéma. Segons aquest historiador, el precursor del cinema és ni més ni menys que l’home i la dona primitius. Segons ell – a Youtube pot veure- els animals dibuixats a les parets de les coves pels nostres avantpassats no formen part d’un art estàtic i repetitiu sinó que són animals que es mouen segons com es faci oscil·lar l’ombra de la llum del foc contra la paret gravada. Ell demostra que, amb tècnica i habilitat, aquests animals es mouen!
A vegades, hom pot pensar que la versió actual de la humanitat és la millor i la més evolucionada, però si gratem una mica en la història rebrem, a mà plena, una plantofada d’humilitat. Que la Força ens acompanyi!
Jaume Salés
