És el títol d’una magnífica pel·lícula de Jean-Luc Godard. Spoiler: acaba malament. Després de mesos i mesos d’un espectacle que el país no es mereix, semblaria que finalment la ficció d’unitat independentista s’ha dinamitat. Que el soci de govern t’amenaci amb una moció de confiança en ple debat de política general, és sens dubte un excés que el president de la Generalitat no podia acceptar si vol mantenir una mínima dosi d’autoritat. La personalització de las desavinences amb el cessament del vicepresident i màxima figura de Junts dins del Govern, és més que una invitació a que marxin. La situació era insostenible no des de fa mesos, sinó gairebé des dels inicis. Desconfiança, deslleialtats, posicions confrontades, bloquejos, desgovern… Resultava evident que l’estratègia d’ERC de mantenir la independència només com a objectiu final però dedicant-se al realisme de governar i concertar alguns avenços amb el govern central per mitjà de la taula de diàleg, tenia poc a veure amb pretensions de declaracions unilaterals que tampoc s’explicaven ben bé com es pensaven portar a terme els seus aliats. L’estratègia de Junts ha estat la de fer contínues afirmacions grandiloqüents sense possibilitat de materialitzar-les, mantenint la ficció i l’engany inicial en que es va basar tot el que va passar el 2017. Pur voluntarisme sense cap dosis de factibilitat. Sortosament, ERC, encara que amb dubtes i anades i tornades, va decidir sortir de l’atzucac.
Junts ha estat durant aquest temps una autèntica olla de grills, amb ànimes i estratègies internes difícilment conciliables. Fins i tot alguns dels seus líders, semblen representar posicions confrontades i contradictoris al llarg del dia. Es parla d’una ànima convergent, dretana y realista, amb vocació de govern i de buscar l’estabilitat. Alguns consellers seus realment semblen tenir aquesta manera de fer. Però de manera òbvia són minoria en un partit convertit en una agregació on predomina allò emocional i que Carles Puigdemont s’ha cuidat de portar-lo a una actitud rupturista i antisistema. Casa força malament parlar seriosament de pressupostos i alhora fer soroll de proclames del tipus “ho tornarem a fer”. Directius de la Caixa i radicalisme independentista no és que casin malament, sinó que no resulten creïbles. A l’altra extrem hi ha l’egocentrisme sobreactuat, gairebé naïf, de Laura Borràs i el seu club de fans. Víctima del personatge caricaturesc que s’ha creat, no ha dubtat en portar el Parlament de Catalunya al descrèdit més absolut. És algú que no encaixa en una estructura de partit, ni tan sols en un de tant divers i plural com Junts. Té vocació de liderar un moviment personalista al seu voltant. Té ínfules d’Evita Perón de casa bona i pot acabar essent la versió catalana de Giorgia Meloni. Enmig de tanta diversitat i inflació d’egos, una persona sensata com Jordi Turull ha intentat embridar un partit impossible i una sèrie d’estratègies impracticables. Convergència i l’ecosistema convergent ja no existeixen. Ho haurien d’assumir. Va acabar quan Artur Mas es va enfilar a la onada independentista.
En un país en el que la política anés per camins més convencionals, racionals i raonables, el govern s’hauria acabat el dimecres a la nit. Pere Aragonès podria optar per anar a eleccions o bé allargar una mica la legislatura per tal d’esquivar les imminents eleccions municipals i espanyoles, obtenint un suport parlamentari discret del PSC i dels Comuns. Probablement, això no anirà així i viurem episodis d’enfrontament fraternal de l’independentisme. A Junts estan obsessionats en liderar el moviment i no han acceptat mai que els resultats electorals van dir una altra cosa. No s’aniran del Govern de manera fàcil. Ho allargaran. Al·legaran una consulta a la militància per tal de decidir. El resultat, bloqueig i un in crescendo d’espectacle grotesc. Pera acabar-ho d’adobar, estem a les portes del cinquè aniversari dels fets de l’1’d’octubre. Un context que juga a favor de proclames emocionals i a la pràctica de l’irredentisme. També per fotre’s, encara més els plats pel cap. Continuem ancorats en voler commemorar coses que més aviat requeririen de qui les van protagonitzar bones dosis d’autocrítica. Però la programació de TV3 de la darrera setmana ho continua avaluant de manera èpica i gloriosa. Es va trencar la societat catalana, es van vulnerar les normes bàsiques de la democràcia i es va portar al país al bloqueig i a la frustració. Què hi ha per celebrar?
