Aquesta legislatura catalana va quedar tocada de mort el dia que Junts va abandonar el govern, ara fa ja un any i mig. En aquell moment es van evidenciar no només estratègies diferents i confrontades dins l’independentisme, sinó una inquina i negació mútua d’uns adversaris convertits en enemics que s’ha arrossegat fins ara. El que semblava lògic aleshores, però la política catalana dels darrers anys ho és tot menys previsible o raonable, era la convocatòria d’eleccions o bé articular un nou govern i una nova majoria que havia de ser, forçosament, transversal. ERC no va voler fer ni una cosa ni l’altra, va pretendre continuar governant tenint només 33 vots en un Parlament de 135 diputats. Impossible de fer polítiques i governar un país que després de tants anys de fugida de la realitat ho necessitava més que mai. Els republicans van creure, que tenint en compte que el govern espanyol els necessitaria per sostenir-los, això convertiria en captiu per lògica reciprocitat al PSC. No n’ha tingut prou i, curiosament, mai la política catalana havia estat tant subalterna a la política espanyola com en els darrers temps, dinàmica impulsada -oh, sorpresa- justament per l’independentisme. Amb la convocatòria electoral, es tanca definitivament una època -la de l’infaust Procés- i, finalment el rasant de la política del país passarà a ser un altra. Massa temps perdut.
El final doncs de la legislatura no té a veure tant amb la negativa dels Comuns a aprovar els pressupostos, acusats d’irresponsables, sinó en la debilitat insostenible dels republicans. Però aquest final que sembla abrupte, en realitat ha estat força més ben calculat. ERC tria el moment que li convé sota l’aparença que s’hi veu obligada. S’estalvia una agonia que l’estava perjudicant, la previsió d’unes males expectatives per a les eleccions europees que li farien una fotografia nefasta i, sobretot, agafa amb el pas canviat a Junts, però també a la CUP i altres intents de candidatures independentistes. El seu punt flac, és que no pot culpar un PSC que els hi ha votat els pressupostos i que, a més, ha acomplert a Madrid amb els compromisos sobre l’amnistia. El centre del debat polític que ve és entre ERC i PSC, però els primers tenen ben poc a retreure als segons, els quals semblen els més ben posicionats en la línia de sortida. Pels socialistes, la convocatòria d’eleccions els convenia. Són en un moment dolç i s’alliberen del dogal polític a que els sotmetia els imperatius de la política espanyola. Junts és qui ho tenen més complicat, tant pels enfrontaments i dubtes interns entre el sector unilateralista i la renovada ànima de la realpolitik convergent. Presentar o no a Carles Puigdemont, no és un dilema menor. Encara que és qui té cartell polític, els condiciona molt el dia després ja que no és soci per a ningú. Per més càrrega simbòlica que tingui per alguns -cada vegada menys diuen les enquestes-, és un personatge poc creïble, massa vinculat als pitjors moments del Procés i clarament amortitzat. A més, que l’amnistia sigui una realitat fàctica va per llarg. La immediatesa del calendari no li va bé, com tampoc a Junts quedar ancorat en el passat.
Aparentment, el llarg període agònic de la política catalana ha estat rebentat pels Comuns. Podran dir que s’han “cobrat” un governa, però aquest era un globus que la majoria el volien fer explotar. Hard Rock és només un simulacre, un detonant una excusa. Finalment sembla que el debat polític català s’haurà de centrar en allò que és rellevant per a la ciutadania i el seu futur. El model de país, recuperar el malmès sector sanitari, el fracàs del model educatiu, emprendre o no un procés de reindustrialització, afrontar de manera crítica la dependència del sector turístic, decidir les infraestructures de comunicacions que es requereixen, planejar una política d’aigües que permeti pal·liar una sequera que ja és endèmica… Però, sobretot, refer les costures socials i polítiques d’un país dividit i confrontat durant més d’una dècada per plantejaments irreals i excloents. Recuperar la noció que ens havia fet forts d’una Catalunya oberta, plural, cohesionada, tolerant en la que hi cabia tothom i tothom la podia sentir a la seva manera. Un país de progrés, orgullós d’allò seu però cosmopolita, amb polítiques modernes i socialment equitatives.
