04/05/2020

ALACRAN





Vaig arribar a 'Alacrán' per una mala crítica. Tan dolenta (la crítica) que va despertar la meva curiositat per la novel·la. Després vaig tenir el plaer de conèixer a l'autor durant el festival Vilassar de Noir, i vaig acabar-me de convèncer que havia de llegir-lo. Sort que les males crítiques a vegades desperten la meva curiositat.

 'Alacrán' és una de les novel·les més dures, fosques i negres que he llegit últimament. Una novel·la de personatges que estan de tornada de tot, que fan del pragmatisme la seva religió i que intenten viure un dia més sabent que qualsevol jorn serà l'últim.
Salva Alemany ens porta fins al Mèxic dels narcos. Allà Santos un gringo amb dos amors: el seu taller de motos i Lupe, la seva dona, la 'mejicanita', treballa esporàdicament per Don Dimas, capo d'un dels càrtels. Santosés un assassí fred i despietat que executa els encàrrecs de Don Dimas sense fer preguntes, sense pensar. Però l'últim encàrrec, aquell que havia de servir per canviar de vida…, es complica una mica més del compte i realment canvia la vida de Santos radicalment.

Santos és un paio dur que no ha tingut una vida fàcil. No va saber mai que era l'amor d'uns pares: un pare massa violent i alcohòlic i una mare massa atemorida pel seu home. I té por que l'amor que sent per Lupe i Roy, el seu fill; ells són la seva debilitat i ell no pot permetre's el luxe de ser dèbil.

Capítols curts que atrapen al lector entre les seves línies. Passen els deu primers i saben que estem dins una història dura, però encara no hem vist res. L’onzè, on Don Dimas explica una història de la seva família (exactament d'una cosina de la seva dona) és quelcom més que esfereïdor i colpidor. És el punt on el lector es veu obligat a fer una pausa per agafar aire abans de seguir. Però si en algun moment el sofert lector pensa que el pitjor ja ha passat s'equivoca de ple. Per veure el pitjor hem d'arribar fins al final.

Salva Alemany crea l'atmosfera perfecta per embolcallar als seus personatges. Cap d'ells ha tingut una vida fàcil. Abans ho apuntava de Santos, però el mateix serveix per a Lupe a qui ell treu de la finca de Don Dimas, o per a Chucho, el seu amic d'infantesa i mà dreta del narco.

'Alacrán' ens parla dels tèrbols negocis dels càrtels; de la sang freda dels seus components davant les execucions. Però també ens parla d'amor: per la vida, per la família; d'amistat; de penediment. I per sobre de tot parla de pèrdues i de la presa de decisions. Dues qüestions que interpel·len directament al lector: que estaries disposat a fer per salvar a un fill? Que faries per tal de reunir, fos com fos, la teva família?… El final de la novel·la ens diu quina és la decisió de Santos, i si abans deia que el capítol onze fa que hàgim d'agafar alè, l'últim paràgraf et pren tot aquest alè i et deixa sense possibilitats de recuperar-lo durant una bona estona.

Els encerts d'Alemany són molts, però especialment la creació del personatge principal, Santos. L'autor aconsegueix que un paio dur, un assassí impecable acabi caient bé al lector, que aquest empatitzi amb ell i acabi entenent i acceptant el que fa. I això és quelcom complicat que l'autor aconsegueix amb nota.