Semblaria que la funció dels intel·lectuals no és tant la de dir amb paraules altisonants allò que la societat vol sentir, sinó interpel·lar, anar a la contra, més aviat que sumar-se a la temptació de la unanimitat. El paper dels intel·lectuals, no és la de confortar la societat amb “mentides pietoses”, ni enaltir les passions poc racionals de la ciutadania, sinó més aviat qüestionar, fer preguntes, introduir dubtes, ensenyar-nos l’altra cara de les conviccions fàcils… Per això, a banda de les obres acadèmiques pels especialistes, es bo quan els pensadors intervenen en la realitat, pronunciant-se i introduint les seves reflexions a partir de l’actualitat. Alain Finkielkraut forma part d’aquesta tradició tan francesa del intel·lectual crític amb el món i en relació als seus conciutadans. Publica un seguit d’articles a la premsa francesa on evidencia la seva visió molt escèptica en relació al ideal occidental del progrés, i ho fa d’una manera molt lúcida, de vegades agre, però no faltada de bons tocs d’humor. Com els admirats Emmanuel Lévinas, Milan Kundera o Hannah Arendt, pretén analitzar la “barbàrie del món modern”, la fragilitat de les nostres societats, l’escàs recorregut que hi té la memòria i el desdibuixament creixent del paper del intel·lectual. No en va, una de les seves obres majors es va titular “La derrota del pensament”.
Professor d’Història de les Idees a l’École Polytechnique de Paris, aquest interessant pensador francès va emergir als anys vuitanta a la vida pública, tot formant part del controvertit estol de pensadors que formaren el postmodern grup dels “nous filòsofs”, els quals tot i estar formats en la tradició progressista i deutors entre altres de referents marxistes com Michel Foucault, van evolucionar alguns d’ells cap a plantejaments heterodoxos que els feren confluir amb posicions polítiques dretanes. De totes maneres, no crec que se’ls pugui encasellar tan fàcilment. Com afirma el propi Finkielkraut, van decidir no pretendre canviar el món, i senzillament intentar evitar que es desfaci. A Lo único exacto (Alianza Editorial, 2016), aquest controvertit i alhora suggerent pensador francès introdueix reflexions que, encara que no es puguin compartir, són de gran interès, especialment per la seva gran claredat així com la capacitat per introduir matisacions precises. Parla de les dificultats de la França multicultural, de com les societats multiracials poden esdevenir “multiracistes”, del ressorgiment d’un nou antisemitisme que ja no és el tradicional de dretes, sinó d’esquerres i progressista. Critica la burocràcia europea que tan mal fa al concepte d’europeïtat, de com Internet a banda d’un instrument s’ha convertit també en una cloaca i de com s’ha imposat en el nostre món la cultura de l’entreteniment en tots els àmbits. Una lectura per a la gent que li agraden els pensadors arriscats i poc complaents.
