Aquest és el primer llibre que llegeixo de la Margaret Millar i després de fer-ho tinc una sensació agredolça. Perquè sí que hi ha un misteri i hi ha crims per resoldre i una trama molt ben construïda sobre diferents personatges els quals al principi no semblen tan importants com són i d’altres que tenen una progressió inversa, però el temps que la Lucille Alexandra Morrow passa en l’hospital psiquiàtric del Doctor Nathan trenca un poc el ritme, el qual es recupera un cop queda clar que en allà hom es vol carregar la Lucille. A partir d’aquí tot té sentit i agafa velocitat.
En la tria del detectiu que resoldrà els misteris, l’autora també encerta, malgrat que al principi hom no acaba de veure-ho clar. Però quan l’inspector Sands pren les regnes del cas en detriment del passiu Inspector Bascombe (que altra feina té pensant amb la seva dona, Elle, i les seves anades i vingudes matrimonials) el lector de novel·la negra es tensa i es va per feina. Assistim a una partida d’escacs, d’aquelles cal fer mat al rei contrari només amb el rei i la torre propis; és a dir, es pot trigar, però si es mouen bé les peces l’escac és inevitable, si no es mouen bé només s’ofegarà al rei sense fer escac i mat.
El perquè del fet que ho desencadena tot pot passar desapercebut per al lector i l’autora ho acaba explicant perquè a partir d’aquí hom ho entengui tot. I a partir d’aquí la pell de xai cau i deixa el llop al descobert per ser caçat per un altre llop tapat amb una altra pell de be. I el remordiment farà la resta, o almenys això és el que sentencia l’inspector Sands.
Jaume Salés i Malian
01/10/2019
