En Xavier Bosch, a mi, sempre m’ha agrada des del mític programa radiofònic “Cafè Baviera” a Rac1. Les seves opinions sobre el Barça, en particular, i el futbol, en general, normalment són més que sensates i, a voltes, necessàries per als culés. No cal dir, els seus article al “Mundo deportivo”. També és de lectura obligada el seu article setmanal, el divendres, a la contraportada del diari “Ara”. Per això no vaig dubtar, un Sant Jordi, a suggerir que em regalessin el seu llibre “Se sabrà tot”; però per mi va ser una desil·lusió, perquè no duia enlloc, era buit, no acabava res del que insinuava. Llegir-lo o no, era el mateix. I això em va deixar despistat.
Per aquest motiu no vaig llegir res més novel·lat d’ell fins ara que sí que vaig voler tornar-ho a provar amb “Nosaltres dos”, la novel·la sobre dos amics, en Kim (Quim) Ràfales i la Laura Altimira. Dos amics de debò, a prova de distàncies quilomètriqu3es, de parelles més o menys estables i més o menys geloses. El ganxo comercial era molt fàcil: poden ser (i mantenir-se) amics un home i una dona sense ser parella? No desvelaré la resposta que l’autor dóna a l’interrogant, però a mi no m’ha decebut i acaba com creia que havia d’acabar. Aquest cop, encertar el final (esperat), lluny de ser negatiu ha suposat un alleugeriment perquè es feia necessari.
M’agrada que els autors em sorprenguin en la trama, durant la trama i em donin a mossegar esqués que jo, lector innocent, m’empasso per fer-me veure, al final, que l’autor m’ha volgut conduir per un camí diferent del que aparentment és. A les primeres frases, ja n’hi ha una mostra: hi ha personatges que sembla que són una cosa i en son una altra. Però per entendre-ho cal llegir tota la novel·la.
Potser costa de mantenir durant la narració la tensió sexual no resolta dels dos protagonistes, sobretot sabent que tots dos voldrien traspassar la ratlla però no gosen per no fer malbé un bé tan apreciat com l’amistat. I també costa entendre quan és la Laura qui ho frena quan en Kim ho prova una vegada!! Sobretot veient que cap dels dos no es reprimeix a tenir parelles sexuals al llarg del seu itínere vital. Però és clar, tenir sexe no és el mateix que estimar.
Finalment, és divertit com l’autor fa fer “cameos” a Cruiff, Dickens, Pasqual Maragall, Rubén Cano i, sobretot, a Josep Maria Minguella, aquest últim clavat a la realitat. Excel·lent novel·la amb final … desitjat? Per mi sí.
Jaume Salés.
