El canvi d’any sol arribar carregat de bons propòsits, que generalment amb el pas dels mesos se solen anar esllanguint, tot i que sempre algun o altre s’acaba per mig complir. Sembla inherent a la condició humana una elevada capacitat d’autoenganyar-se i tot plegat creure’ns que canviarem a millor i que assolirem objectius renovats. Any rere any creiem que deixarem de ser indolents, desmanegats i maldestres i que un simple pas en el calendari i una forta motivació ens portarà a ser constants, dinàmics i resolutius, tot i l’evidencia que el pas del temps no ens millora. A nivell general, quan es passa balanç de l’any que acaba, és força difícil de fer-ne una valoració positiva. Acostumem a pensar que, en el millor dels casos ha estat un any de transició, però que el curs que comencem resoldrà problemàtiques i conflictes que ens tenen força encallats. De totes maneres, el 2017 es fa difícil de veure’l de manera gaire esperançadora, justament perquè intuïm que no faran sinó concretar-se i anar a més alguns fenòmens negatius que ja s’han apuntat. Que arribi Donald Trump a la presidència dels Estats Units, potser no portarà grans desgràcies afegides, però si donarà lloc a una escalada de la tensió inevitable. Passarem segur molta vergonya tant pel que dirà com també pel que farà. La dialèctica entre afectiva i agressiva amb la Rússia de Putin, ens depararà episodis més aviat depriments, quan no directament tràgics. El decandiment d’Europa continuarà imparable, amb el Brexit i els seus efectes, i amb eleccions als països centrals de l’europeisme que només poden comportar que avenços del populisme d’extrema dreta, mentre el model social europeu continuarà desballestant-se.
A Catalunya sens dubte continuarem immersos en el bucle del Procés, sense que s’albiri una sortida possible i raonable. De moment hem tornat a la pantalla d’un referèndum que tothom sap que no serà, la qual cosa aboca a repetir el 9-N o, el més probable, unes noves eleccions que tampoc serviran per desencallar res, encara que les hegemonies dins del món independentista canviaran força. Hi haurà sens dubte una sobreexcitació induïda pels processos judicials en marxa que poden comportar inhabilitacions notòries, mobilitzacions continuades i frustracions creixents. Res de nou, ni de bo, de moment. La política espanyola tampoc indueix a millorar les perspectives. Continuarà una manera de governar consistent en deixar que passi el temps, mentre el PSOE quedarà subjugat al manteniment de l’estabilitat governamental mentre es dessagna en un conflicte intern de molt difícil sortida. De manera paral·lela, assistirem a un major deteriorament del mercat laboral i al manteniment d’insuportables nivells d’exclusió econòmica i social, i no es conformarà cap majoria política per fer els canvis estructurals i constitucionals que es requeririen per posar al dia l’obsolet pacte de la Transició. En el curt termini, en la política espanyola, a tothom li convé mantenir les problemàtiques actuals obertes. Ja es donen per descomptades.
Potser justament perquè no n’esperem res de bo a nivell general, aquest 2017 ens sorprèn i resulta millor del que pensàvem. Potser el Reis li porten cordura i temperància a Donal Trump i contenció a Vladimir Putin. A la Unió Europea li descarreguen un recuperat esperit solidari i ganes de refer societats inclusives, mentre uns renovats mecanismes de redistribució dels salaris i la tributació provoquen l’augment del benestar econòmic general. A Espanya, podria ser que els Mags donessin lloc a una nova majoria política progressista, que invertís les polítiques antisocials dels darrers anys y s’erigís un projecte de futur federal i compartit, mentre a Catalunya li deixen de portar carbó i li regalen una mica de sentit de la realitat. Perquè no?
