No es pot negar que la marca de la poma i d’Steve Jobs té màgia. Els seus cars productes tenen dissenys atractius i son desitjats per un nombre gairebé infinit de consumidors, que no els fa res fer cues quilomètriques i llargues esperes per ser els primers en disposar de la darrera novetat d’iPhone o iPad.
Els anuncis de nous productes o de versions renovades dels ja existents exciten la imaginació a partir de les filtracions en comptagotes que fa la mateixa companyia. Els reis del màrqueting i la comunicació empresarial, que han construït una marca que s’ha convertit en el paradigma de la modernitat tecnològica. Aquesta setmana la companyia de Sillicon Valley ha estat notícia perquè la Unió Europea, a través de la comissaria de la Competència, ha anunciat que obliga a la companyia a pagar 13.000 milions d’euros a Irlanda, país que per la seva condició de paradís fiscal encobert, Apple hi fa raure gran part del benefici que genera la seva activitat a Europa, Orient Mitjà, Àfrica i l’Índia. Lògicament no es aquesta corporació la única que practica enginyeria financera i utilitza pseudoparadisos fiscals per tal de reduir al mínim la seva tributació global tot deixant de cotitzar en tots i cadascun dels països que li pertocaria. A Irlanda l’Impost de Societats nominal és del 12,5%, quan la mitjana europea és del 30%. Però per fer de refugi fiscal aquest país té un sistema que li permet fer pactes tributaris particulars amb les empreses –tax rulings, en diuen-, el que ha significat que a les dues darreres dècades, Apple acabés per pagar un 0,005% sobre beneficis, és a dir, 50 euros per cada milió guanyat. Visca l’equitat fiscal! La manera de canalitzar el negoci cap a un país és relativament senzill i consisteix en jugar amb els preus de transferència entre les empreses filials. Com a exemple, les filials espanyoles d’Apple compren a sobrepreu a les filials irlandeses, donat resultats amb pèrdues a Espanya i així evitant de pagar-hi res. Molt senzill, la legislació mercantil i tributària els ho permet.
Perquè Apple i corporacions similars tenen aquest tracte tan impúdicament favorable? Doncs per la capacitat intimidatòria que els hi dóna la seva dimensió i la seva presència global. És la primera companyia mundial, amb una capitalització borsària que oscil·la entre els 600.000 i els 700.000 milions de dòlars, és a dir, l’equivalent al PIB d’Argentina o d’Holanda. La seva facturació s’acosta als 200.000 milions de dòlars anuals i el seu benefici s’apropa als 60.000 milions (sí, sí, un rati de beneficis proper al 30%). El “miracle” d’aquesta empresa que van iniciar dos estudiants a un garatge de Califòrnia, consisteix en produir a preus extremadament baixos a l’Extrem Orient en base a la insuportable explotació laboral i la falta d’escrúpols mediambientals de les empreses subcontractades que els fabriquen, a una forta inversió en creació de marca que permet vendre a preus exagerats i a l’enginyeria fiscal per no tributar. Tot això sostingut sobre la capacitat de fer dissenys atractius i manejables a productes les bases dels quals provenen de la investigació en institucions públiques.
El que la Unió Europea els “obliga” a pagar a Irlanda, no és una multa, ni tan sols el que han defraudat a Europa o a Irlanda. Tan sols el càlcul de la diferència, només dels darrers deu anys, del que han deixat de pagar a Irlanda si haguessin tributat el misèrrim 12,5% d’Impost de Societats establert en aquell país. Una quantitat gens menyspreable, però, que supera el 6% del PIB irlandès. Resulta paradoxal que no només recorrerà Apple a aquesta diguem-ne “sanció”, sinó que també ho farà l’estat irlandès, que es nega a cobrar-ho. Un Estat convertit en el gestor dels interessos corporatius, en lloc dels seus ciutadans. I no és ni de bon tros l’únic!
