'Appletown' és una novel·la curta que ve acompanyada per tres relats publicats en diferents reculls. Mentre la llegia tenia la sensació que el David Marín s'ho havia passat molt bé ideant-la i escrivint-la i el resultat és que el lector s'ho passa pipa llegint-la.
Quan sento a parlar de clans mafiosos enfrontats per domini d'un barri de Nova York, on s'han instal·lat la comunitat de lleidatans que viuen a la ciutat nord-americana, i d'investigadors privats, el meu subconscient es trasllada a la primera meitat del passat segle XX; error de càlcul per part meva al situar l'arc temporal d'aquesta novel·la, ja que l'autor la situada en l'actualitat.
Durant la inauguració del canal Segarra-Garriga, un cadàver llisca per les aigües del Noguera, passant per davant la tribuna del President de la Generalitat que presideix l'acte. Marcel Riera és el periodista que cobreix l'esdeveniment i que es troba davant un mort tapat per una manta d'on només li sobresurten els peus.
Joan Pelegri és el detectiu lleidatà a qui li encarregaran una investigació on es troben involucrats els clans del Torra i els Vidal al cor d'Appletown.
Aquestes són les dues trames argumentals que correran paral·leles al llarg de tota la novel·la, fins al punt que acabaran unint-se. La història de Pelegri i els mafiosos novaiorquesos, son producte de la imaginació i la ploma de Marcel Riera que està entestat a escriure una novel·la negra per impressionar a una poetessa del grup dels Irrefrenables.
Podríem dir, sense errar, que ens trobem davant un joc metaliterari, però el cert és que David Marín crea quelcom més complexa. A mesura que les trames van avançant veiem un seguit de coincidències entre les dues trames: la real que viu Marcel Riera i la novel·la que pretén escriure, fins al punt que el joc metaliterari es convertirà en un joc de miralls molt ben trobat, on ni res ni ningú es el que sembla.
Us podeu imaginar un aplec del caragol a la ribera del riu a Nova York i que acabi esdevenint una de les festes més populars de la ciutat? Com a poc un somriure s'ha dibuixat a les vostres cares, i aquest somriure us acompanyarà al llarg de gran part de la lectura. Amb això no vull dir que no sigui una novel·la fosca i truculenta, que ho és i molt, sinó que l'autor sap mantenir aquell punt d'humor negre que ens farà somriure i poder inclús riure més d'una vegada.
Una novel·la on l'autor arrisca més que en les anteriors, on poden dir que deixa la seva zona de confort per endinsar-se en una lluita de clans mafiosos, lleidatans això sí, a N.Y, però sense perdre la seva essència. I que és un clar homenatge al gènere més clàssic.
