Aquell tren abandonat a Vic (II)
En El 9 Nou del passat 22 de juny, vam poder llegir com en Luis, aquell ferroviari aragonès de l’estació de Vic, va ajudar a escapar les persones que volien fugir de les tropes franquistes que ja eren molt a prop. Un cop a França, tant ell com el seu cunyat Ramon es van poder escapar de les detencions que els soldats alemanys, ajudats per la policia francesa, feien dels republicans espanyols.
També van aconseguir escapar dels camps de refugiats, que el govern francès havia creat per tancar-hi els fugits de l’Espanya franquista. Gràcies a la manca de mà d’obra masculina, van poder anar a treballar a una masia de Portvendres. L’Artur, l’altre cunyat d’en Luis, no va tenir aquesta sort, va ser detingut pels nazis i traslladat al camp de concentració de Mauthausen, aquell lloc de mort on a la porta d’entrada, sota la gran àliga hitleriana, hi havia unes lletres de ferro forjat, on s’hi podia llegir: “Vosaltres que entreu, deixeu aquí tota esperança”. Més tard va ser assassinat al camp de Gusen.
 |
| La Todesstiege, l'escala de 186 graons de la pedrera de Mauthausen. |
|
|
El 22 d’abril de 2007, va tenir lloc a Vic l’assemblea anual de l’Amical Mauthausen, i un dels actes previstos era la inauguració d’un monument en record de tots els deportats de la comarca d’Osona als camps de concentració nazis. L’artista Jordi Arévalo tenia feta una escultura evocant aquella tristament famosa escala de 186 graons, que servia perquè els presoners hi pugessin sobre les seves espatlles, grans blocs de pedra de la pedrera del camp i on tants hi van deixar la vida. Però aquella peça feta de bronze i granit, no s’arribà a posar mai en cap indret de la ciutat, ja que l’ajuntament, pel que fos, no es va decidir a fer-ho. Ara sembla que el tema s’està movent, i potser aviat podrà fer-se realitat el reconeixement i la memòria que mereixen totes aquelles persones que van haver de patir l’horror o la mort dins aquells camps. Potser s’optarà per posar una d’aquelles llambordes anomenades “Stolpersteine” (pedra que fa ensopegar), obra de l’artista alemany Gunter Demnig?
Vigatans morts al camp de Gusen, entre parèntesi l’any del seu naixement: Artur Piqué i Fargas (1900), Lluís Serradell i Santanera (1904), Felicià Tona i Bassas (1903), Josep Verdaguer i Anglada (1903), Joaquim Delgado i Ribaudulla (1901), Joan Franquesa i Vidal (1890). Tots assassinats durant l’any 1941.
Vigatans que van sobreviure i van ser alliberats del camp de Mauthausen l’any 1945: Ramir Badia i Quintillà (1919), Carles Franquesa i Güell (1908), Miquel Gudiol i Rovira (1913), Joan Rodríguez i Pons (1914).
Vaig tenir la sort de trobar aquest document que transcric. Es tracta de la carta on es dóna compte de la mort de l’Artur. Va ser escrita per en Ramon des d’un poble de la Gascunya, on havia anat a parar durant els primers anys del seu exili forçat, i és adreçada a la seva germana Teresa.
«Auch, 12 del 12 de 1945
A Teresa Piqué. Vich
Muy apreciada hermana.
En primero es decir que me perdonarás porque lo que te digo hoy ya podía habértelo dicho antes, pero es que pensaba que había darte un disgusto que valía más esperar, pero como ahora ya sabes la desgracia, te doy los detalles de que me mandó el compañero Juan Rodríguez Pons, conocido por el “paraygüero”, que estaba junto con nuestro inolvidable hermano Arturo, pues este le asistió hasta el último momento.
Pues nuestro hermano entró el día 26-4-1941 en el campo de Mauthausen, y murió en Gusen el día 8 del 1 del 1942, con el número 3904. Que en paz descanse.
Teresa, espero que tengas fuerza y resignación, ya que no podemos hacer nada para él, así es que cuídate que lo demás ya lo arreglaremos cuando yo venga, que espero que sea bien pronto. Espero que no dirás nada a nuestro querido padre y mira de conservarlo en todo lo que puedas.
Si encuentras a la compañera de Siano dale de saludos de mi parte pues yo era un gran compañero de su marido que en paz descanse.
Y por hoy nada más. Saludos a los que se interesan por mí, y muchos besos por la peterrina y a nuestro padre, y tú recibe un fuerte abrazo de tu hermano que te quiere, Ramón Piqué».
El company a què fa referència en Ramon a la seva carta, era el vigatà Joan Rodríguez i Pons, fill del “paraigüer” que aleshores hi havia al carrer dels Màrtirs. En Joan va tenir la gran sort de sobreviure i ser alliberat per les forces aliades el 5 de maig de 1945. Segons em diuen, es va quedar a viure a França.
En Luis, que seguia fent feines fora del camp de refugiats, explicava als seus companys d’exili, republicans espanyols com ell, que havia escoltat rumors que deien que molts dels que s’emportaven cap a Alemanya eren assassinats, i els advertia del perill que corrien en cas de ser presos pels soldats alemanys o per la policia francesa.
Potser per això quan, el 29 d’octubre de 1943, en Luis Castán Lasus va morir a Cotlliure, el seu enterrament va ser una manifestació dels antics combatents republicans refugiats en terres del Rosselló.
En una altra carta d’en Ramon, aquesta escrita des del Mas des Capeillans el 25 de novembre de 1943, adreçada al seu pare i a la seva germana Teresa, dona d’en Luis, els hi explica la mort i l’enterrament d’en Luis i, entre altres coses, els hi diu que: “tuvo un bonito entierro, pues en Portvendres y Cotlliure por lo menos trabajan 2.000 españoles y todos fueron al entierro, pues ha sido el entierro más grande que ha habido en Cotlliure, pues habían varias corones regaladas por los españoles.”
Aquell antic ferroviari de l’estació de Vic va ser enterrat al petit cementiri de Cotlliure, el mateix on uns anys abans havia estat sebollit un altre exiliat republicà, el gran poeta Antonio Machado, en una tomba pagada entre molts d’aquells refugiats de “l’altra” Espanya. Un poeta que, potser intuint pròxima la seva fi, va escriure els seus darrers versos, recordant la seva infantesa sevillana: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
 |
| Sobre de la carta del 25 de novembre de 1943 |
En Ramon Piqué i Fargas, com tants i tants altres exiliats republicans catalans i espanyols, ja no va tornar a Vic, va refer la seva vida a França on es va casar i on va morir.
Quan, arran de l’aixecament militar d’una part de l’exercit contra el govern de la República, va començar la revolució social, en Ramon, membre d’aquella família compromesa amb les idees de l’esquerra, no va dubtar en participar en la defensa de la legalitat republicana.
El 10 d’octubre de 1936 s’havia allistat com a voluntari a les Milícies Catalanes i marxà al front junt amb altres militants d’ERC de la comarca, com els vigatans Isidre Franquesa i Sala, Pere Cuberta i Bartrone, Ramon Quatrecases i Vila ―que va morir al front de Madrid―, Llàtzer Coma i Cruells, Lluís Marfà i Anglada, Àngel Soler i Macià, etc.
Mentre, l’1 d’abril de 1939 es va donar per acabada oficialment aquella guerra mal anomenada civil, la xifra d’espanyols i catalans exiliats era de quasi mig milió. Molts ja no van tornar mai més a la seva terra, uns perquè la mort els va trobar refugiats a l’exili, altres, quasi 5.000 republicans com l’Artur o una quarantena d’osonencs, perquè van ser assassinats pel feixisme alemany després de patir l’horror dels camps d’extermini.
Altres van decidir tornar per no patir més un exili cruel o per no sentir més l’enyor de la família que havien deixat a casa. Molts d’aquests van haver de patir la presó, el desterrament o la mort davant d’un escamot d’afusellament després d’un consell de guerra sumaríssim. Alguns es van mantenir ferms en les seves idees republicanes aguantant l’exili, i no tornant a Catalunya fins a la mort del dictador.
Però, per tancar la història d’aquesta família de vigatans, encara falta parlar de l’altre cunyat, en Josep, aquell que no va pujar al tren i es va quedar a Vic.
Publicat a El 9 Nou, el dia 29 de juny de 2018
