Ara fa 105 anys...
«Veniu, senyor; la terra té dolçura
de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!»
J. Pijoan
Enguany fa cent cinc anys que el poeta Joan Maragall i Gorina va pujar per primera vegada al Montseny. Va ser l'octubre de l'any 1902, precisament a Tagamanent.
___________________
Era qüestió de decidir-se, ja que aviat no podria fer aquell viatge que havia promès al seu jove amic, perquè començava a fer fred. Feia poc havia rebut la carta que el convidava a conèixer el Montseny: «D'aquí dalt li repeteixo les meves invitacions. Ara vostè faci la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soledat, sols me falten poques coses per ser completament feliç. És clar que una d'elles és tenir-lo a vostè aquí, però també em dol arrencar-lo de la pau i benèfica harmonia de la seva estada plena d'amorosa gent. Tot el que jo, en canvi, puc oferir-li, vegi-ho aquí: un racó de muntanya seca i alterosa, l'art popular en sa senzilla expressió i el bon zel d'un amic per fer-li menys pesades les molèsties. El temps se va sostenint, si bé el fred comença a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui's bé per dins i acompanyi's d'una manta. Jo no esperaria gaire. La setmana entrant és possible que continuï fent bon temps. No es retardi més. Si vol passar aquí la missa i el diumenge, el millor dia seria divendres.»  |
| Josep Pijoan |
Un divendres de la segona quinzena d'octubre, després d'esmorzar bé, sortia de casa seva, a Sant Gervasi, per agafar el tren de tres quarts de dotze del migdia que el portaria fins als peus del Montseny.
Després d'una hora llarga de viatge, des de la finestreta del tren veié les muntanyes, al fons, que retallaven un paisatge sota un cel blau intens. L'esperava un mosso amb un matxo per portar-lo fins aquella masia enlairada on, segons li explicaven les cartes de l'amic, sentiria “rajar clara la parla”.
Guardà el llibre i la manta amb què s'havia proveït per por de passar fred, tal com li aconsellaven en la carta, i baixà del tren a l'estació que anomenaven d'Aiguafreda, encara que aquell poblet, segons va poder llegir en un cartell, es deia l'Abella.
Pujant pel costat de la riera d'Avencó, costa amunt, al cap d'una bona estona arribà davant un casalot on el lladrar dels gossos el va “despertar” de l'encantament amb què contemplava una natura ara ja un xic esmorteïda, però curulla de colors de tardor.
Allí l'esperava Josep Pijoan, aquell a qui anomenaria “l'amic febrós” per les seves inquietuds tant espirituals com terrenals.
A l'entrada de la casa, la padrina —la que anys després diria, recordant el qui s'hostatjà a casa seva, que “don Joan tenia una resplendor”— també esperava aquell “senyor de Barcelona”. Al costat de l'àvia Pepa, la Lola, la néta d'onze anys que seria la destinatària de no poques cartes del poeta i a qui ella escriuria epístoles amb uns versos dels quals el poeta parlava així: «Aqueixa meravellosa criatureta que em parla amb una poesia que m'avergonyeix, i me sento indigne de contestar, la meva ànima n'ha tret unes ales que se l'enduen amunt, amunt...» En aquella casa, la Figuera, situada a prop del pla de la Calma, Joan Maragall hi va passar uns dies en companyia de Josep Pijoan, que en aquell “racó de muntanya seca i alterosa” passava temporades fent versos,anotant les rondalles que li contava la senyora Pepa i escoltant les cançons de pastors i carboners, alguns d'ells vinguts des de la Cerdanya. Maragall, ja de retorn a Barcelona, va escriure a Pijoan: «Amb el meu magnífic sentit d'orientació sols vaig haver de demanar sis o set vegades el camí per arribar a l'estació del tren; però encara vaig arribar amb tres quarts de temps. Vaig arribar aquí escampant l'alegria del Montseny entre els meus, i tots me n'han sabut molt grat, i a vostè principalment per haver sigut el temptador.»  |
| Joan Maragall |
L'any següent, el poeta del sentiment va voler tornar al Montseny, així que el maig de 1903 va anar altra vegada a passar uns dies a la Figuera amb el “Saltacarenes” —així era anomenat Pijoan per la gent d'aquelles contrades—. Durant aquella primavera, enlluernat per la llum del Montseny, a Maragall l'emoció el prengué al pla de la Calma. Tot contemplant, allà al fons, les Agudes, el turó de l'Home i el Matagalls, va sentir:
«Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del coló esmortuït de l'hora baixa)
me reprèn i em rodona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou, de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!...
Després ja hi anirem, a la masia;
mes ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietud de l'hora baixa
me parla amb la veu velada
Era el començament de la poesia que, com a remembrança d'aquella visió, titulà Del Montseny.
Referint-se a aquesta poesia, Maragall confessa a Pijoan: «És molt just el que em diu del meu reflex montsenyenc. El que no crec és que jo pogués donar-lo millor deixant-lo estar més a dins. No em vaig precipitar a fer-lo, ni pensava en la publicació quan vaig escriure'l per a vostè. Ja no es podia fer més quan va empènyer de sobte per sortir enfora. Les visions són ràpides i breument dites. Així entraren, i així havien de sortir. A més, hi ha aquesta irresistible propensió meva a suggerir un món amb una sola paraula intensa, que per a mi és l'ideal de la poesia.» Seguint el discurs encetat en aquella carta sobre com creia que hauria de ser la creació poètica, Maragall fa una altra declaració escrita a Pijoan —que aleshores estava ordenant, a la Figuera, els papers de Jacint Verdaguer, mort poc abans, per tal que se'n publiquessin les obres pòstumes—:«Ara he rebut la seva carta i veig com ha aprofitat el temps, penetrant amb gran interès en l'obra de mossèn Cinto. Ell n'és veritablement una gran personificació, d'aquesta tendència nostra a un ultraromanticisme, per contrast amb la sequedat fonamental del nostre caràcter. Altrament, la reacció actual és ben natural; és com una oscil·lació instintiva de l'esperit cap a la naturalesa: així que es troba massa allunyat d'ella, esmaperdut. Però en l'artista verdader, fins dintre dels més grans esgarriaments d'escola, hi batega el sentit directe de la vida que pitja enfora al través de tot allò sobreposat. L'ideal és el que dèiem amb vostè: arribar a un grau de consciència artística que ens doni força per eliminar despietadament tot el que és postís, baldament restin sols quatre paraules cantades amb emoció real, amb la seguretat de no haver perdut ni un gra de glòria; al contrari, d'haver guanyat allò de saber sacrificar la mola de les nostres vanitats literàries o dels nostres prejudicis d'escola. Aquesta ciència la podem ben aprendre del poble, que assimila, grollerament tal vegada, però amb gran seguretat d'instint, poesia pura.» Va ser durant la segona estada de Maragall a la Figuera, com hem vist, que el poeta va acabar de perfilar la teoria poètica que anomenà “de la paraula viva”, la qual donaria pas al seu conegut assaig Elogi de la paraula. En la intervenció de Maragall en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, trobem reflexions sobre el llenguatge popular com aquesta: «I no trobo pas res més bell que amb amor d'un cert llenguatge anar recorrent la terra que el parla per la boca de sos naturals. I encontrada per encontrada, poble per poble, casa per casa, trobar el pul·lulant de varietats, senyal de vida; veure el gest dels llavis suaument canviar d'un lloc a l'altre amb la naturalesa del terrer i les menes de conreus i altres treballs: sentir el so vocal obrir-se i tancar-se com els plans i les muntanyes, gradualment o de sobte, mes sempre amb una música nova; i tota la frase girar-se vivament en mil positures tan gracioses com impensades; i el goig de descobrir com flors desconegudes paraules sempre noves per a dir unes coses mateixes, i també com una mateixa paraula cobra i perd i recobra tants valors i vol dir tantes coses distintes: enfonsar delitosament el sentit en el bon dialecte, que serva el tresor immens de l'expressió humana.»Aquest va ser el resultat de sentir parlar carboners, pastors, pagesos i traginers, com també d'escoltar les seves cançons i rondalles, a més d'amarar-se amb la pregonesa de la natura del nostre pla de la Calma. Hem cregut que pagava la pena recordar que enguany es compleixen cent cinc anys de la primera ascensió del poeta Joan Maragall i Gorina al Montseny. Ja hem vist com les estades al pla de la Calma van influir en l'esperit del poeta, reafirmant-ne el pensament poètic, i de quina manera va voler plasmar aquell sentiment, aquell “reflex” montsenyenc, en els seus escrits. Maragall va voler agrair a Pijoan els moments passats al Montseny amb aquestes paraules: «
Per vostè, com per ningú, he vingut a conèixer la puresa de la terra.» Des de les pàgines d'aquest Butlletí, fem una crida per tal que l'Ajuntament de Tagamanent actuï perquè, en un indret tan emblemàtic del nostre Montseny com és el pla de la Calma, s'hi recordi el pas d'un dels poetes més grans i estimats de Catalunya.
______________________
Publicat a Tagamanent. Butlletí dels Amics de Tagamanent n. 59, el desembre de 2007.
Acabat d'arribar del Montseny, Maragall necessita comunicar també aquell sentiment als seus amics. El 29 d'octubre de 1902 escriu a Pere Corominas: «Acabo de passar una curta temporada al Montseny, en una masia sola a dalt del pla de la Calma. Oh! La nostra muntanya catalana! Que me n'ha dit de coses semblants a les que vós em dèieu! Neta, eixuta i enlairada, sembla que en ella viu en tota sa puresa l'esperit de la nostra raça. He sentit una cançó d'en Serrallonga!» El 22 de maig de 1903 Joan Maragall escriu al seu amic Antoni Roura: «Jo vinc de passar quatre dies al Montseny en la grandiosa visió i immensa quietud, sols trencada pel continuat diàleg sobre tot el que hi ha al món amb el febrós amic; i ara torno a estar pres per les coses d'aquí, sol·licitacions de col·laboració escrita, himnes a banderes (que ja es veu que totes han d'ésser cantades per en Millet i jo), al·locucions per demanar diners per obres patriòtiques, etc.»
