La indignació i vergonya que provoca l’assassinat del periodista saudita Jamal Ahmad Khashoggi al consolat del seu país a Ankara no pot tenir cap mena de coartada, justificació i menysteniment a la seva significació. És la quintaessencia de la brutalitat exercida per part d’un estat cap a tots aquells que gosen reclamar un sistema de llibertats o, com a mínim, un respecte pels drets humans bàsics. Tota violència és sempre injustificada, però ho és més quan la practica un govern de manera premeditada que, per llençar un avís a tota mena de navegants demòcrates, exhibeix la seva força tot estenent el seu llarg braç en un altra país. Un intent de demostrar que no hi ha lloc al món per als dissidents. El grau de brutalitat amb què s’ha portat a terme hi acaba per conferir més impacte i casa molt bé amb el caràcter fortament medievalitzant de la monarquia de Riad, que exerceix el seu domini i abús de poder econòmic, militar i policial com els pitjors sàtrapes orientals de l’antiguitat. Una autocràcia la de la família Saud que va ser instaurada el 1932, i que s’ha mantingut al poder a base de repressió interna i d’apropiar-se de les immenses reserves petroleres d’aquest país, tot practicant cap a fora el paper de soci estratègic del món occidental a la zona. El cinisme d’aquest règim, li ha permès tenir bases militars nord-americanes i fer de portaavions terrestre a les guerres lliurades a zona tant estratègica, alhora que ser el custodi dels llocs sagrats de l’islam i haver impulsat una de les seves versions més radicals, com és el wahhabisme. La duplicitat els permet ser soci estratègic occidental i al mateix temps finançar la difusió no només de l’islamisme més radical a través d’articular mesquites arreu del món, sinó inclús donar cobertura a moviments fonamentalistes de signe violent. La família Bin Laden sempre ha estat molt vinculada i ha fet negocis amb la família reial saudita.
En aquest context, els esforços de Donald Trump, però també de les potències europees, per deixar fora la monarquia alauita d’aquest brutal assassinat perpetrat pels serveis d’un estat, resulten ridículs, inútils i ofensius cap al sentit comú. L’execució es va fer de manera tant premeditada, indissimulada i arrogant, que no admet disculpa i encara menys inhibició ètica o moral en nom d’uns suposats “interessos estratègics”. Han passat molts anys en els que Occident mirava cap una altra banda davant un règim que no es pot homologar a cap exigència mínima de llibertat, democràcia o respecte bàsic dels drets humans. Es donava per fet que la capacitat d’aquell país de condicionar enormement els preus del petroli ho justificava, i s’acostumava a apel·lar a que allò era una “altra cultura” no bé que la seva riquesa global era immensa. No es deia a quin preu i com es confonia en aquella monarquia el què era comú amb el què era merament particular. Que les dones hi fossin especialment oprimides i violentades, es considerava un aspecte col·lateral, com sembla ser-ho que la homosexualitat sigui castigada amb la pena de mort. Recordo que, no fa gaire, els mitjans van destacar que ara a les ja se les deixaria conduir (!) Sembla que només Alemanya, amb la seva suspensió immediata de venda d’armes ha entès que Aràbia Saudita ha travessat amb aquest assassinat una línia vermella inassumible i injustificable, que no es pot deixar sense una resposta política. El món occidental és culpable per omissió i si no rectifica, es juga la seva credibilitat. Però altres països, entre ells Espanya, no ho han entès així. No hi pot haver interès econòmic i comercial que justifiqui la vergonya de no dir res o bé buscar excuses justificadores. Espanya resulta ser un proveïdor estratègic d’armes de guerra cap aquest reducte de teocràcia en forma de monarquia absoluta, utilitzades en la repressió o en l’ocupació brutal que es practica al Iemen. També en la construcció de l’AVE cap a La Meca. Els vincles amistosos de la monarquia espanyola amb la saudita, notòriament exhibits ja fa anys, resulten escandalosos tan política com econòmicament. Se’ns diu que això forma part de la promoció exterior que recau en la monarquia, però la sensació és més aviat que té a veure amb la vella pràctica del “comissionista”.
