En política quan es gesticula en excés, lògicament es vol cridar l’atenció, però acostuma a ser un símptoma de que no s’accepta i es pretén dissimular una situació d’irrellevància evident. L’independentisme amb la seva obstrucció a la tramitació dels pressupostos de l’Estat va convertir en ineludibles unes eleccions generals a Espanya, en les que pretenia obtenir uns resultats que el convertissin en minoria de bloqueig al parlament espanyol i continuar condicionant així l’agenda, la dinàmica i el desenvolupament de la política hispànica, situant al bell mig el seu contenciós i la seva exigència de referèndum d’autodeterminació. El seu discurs i els seus gestos varen estimular notòriament a la dreta espanyola, la qual a la vegada va incitar la participació i vot sobiranista fins el 38,5% dels electors catalans. Uns i altres s’alimenten i es necessiten, es proporcionen recíprocament l’argumentari, però els resultats obtinguts varen ser clarament insuficients per a la dreta espanyola, però també per un independentisme convertir ara no només en innecessari per governs de progrés a Espanya, sinó també en un incòmode company de viatge. L’envit de pòquer, malgrat brandar resultats triomfalistes, els ha sortit inqüestionablement malament.
L’independentisme es distreu aquests dies amb recursos jurídics, apel·lacions als drets dels electes presos i, fins i tot, demana la suspensió del judici de l’1 d’Octubre, com si presentar gent encausada a processos electorals hagués de servir per fer decaure els procediments legals. Diguin el que diguin les normes jurídiques sobre si Puigdemont es pot presentar a les eleccions o bé si els electes empresonats i en judici poden rebre les seves credencials de diputats, a hores d’ara qui porta la política única i exclusivament al terreny de les argúcies legals i judicials és el mateix independentisme. Pensar que amb escaramusses jurídiques s’avança políticament en alguna direcció, no deixa de ser un miratge i un greu error. Es tingui o no la raó en termes d’un dret que és molt garantista, fa temps que s’ha deixat de formar part d’allò que s’entén com “el sentit comú”. Pretendre que fugitius obtinguin càrrecs de representació i els puguin exercir és una quimera, com ho és que empresonats i en ple judici es vegin amnistiats de facto i es puguin reunir i negociar amb el president del Govern. Malgrat tot, la política encara és una cosa un xic més seriosa. Es vulgui veure, o no, la política espanyola va entrar en un nou escenari quan es van convocar eleccions, i els resultats d’aquestes han portat a un context en el que l’independentisme tindrà molt menys paper en la política espanyola i el tema de Catalunya es pretendrà i podrà abordar a través d’altres maneres d’entendre el país i també la política.
En les darreres eleccions, tot i ser paradoxalment espanyoles, es lliurava la batalla interna i cada vegada més cruenta al sí de l’independentisme. Malgrat el que sovint s’afirma, una confrontació fratricida que no té tant de controvèrsia estratègica sinó de confrontació de capelles amb molts components d’antipatia personal. Encara que mai s’accepta com a causa política, el factor humà sempre acaba per ser determinant. Junqueres i Puigdemont, a més d’escassa sintonia, semblen tenir molts retrets ençà del novembre de 2017, entre convocatòries electorals fetes fracassar a darrera hora o bé fugides sense anunciar. Encara que les coses pinten més bé electoralment per ERC que per JxCat, la capacitat de resistir i reaparèixer per part del de Waterloo sembla ingent. Hi ha qui veu en ERC –quines coses-, la versió moderada i realista de l’independentisme, el qual requeriria d’imposar-se clarament en aquest espai per tal de sortir de la trinxera i tornar a la política. No comparteixo gaire la idea d’aquesta dualitat. Si l’independentisme té dues ànimes –o tres-, a ben segur que són ànimes bessones. Cap d’elles es vol desmarcar del discurs més immediatista en relació a la celebració d’un referèndum i a una independència la proclamació de la qual tampoc ningú ha renunciat expressament a fer-la de manera unilateral. Tots són deutors d’haver fomentat que una part de l’electorat visqui en la irrealitat i cap d’ells farà autocrítica ni propòsit d’esmena per tornar la política catalana a coses possibles i substantives. Agradi més o menys, qui marca i marcarà la pauta en el món secessionista, resultats electorals a banda, és algú que amb la seva fugida a cremat tots els vaixells i que actua amb la irresponsabilitat d’aquell que sent que no té res a perdre.
