Probablement entre les coses destacades del darrer any hi ha un notable trencament dels murs de silenci darrera dels quals s’ocultava l’assetjament sexual, com també han augmentat notablement les denúncies sobre les abundants i variades mostres de sexisme i els casos de discriminació sexual que pateixen les dones. Que hem construït al llarg de la història un món bàsicament patriarcal sembla estar fora de tot dubte, com ho és que resulta inacceptable mantenir-ho en una societat que es vulgui plenament lliure i humanitzada. De fet, ja fa temps que la correcció política i lingüística no accepta expressions de menysteniment cap a les dones, però fins ara les coses han estat força més formals que reals, canvis més aparents que no pas profunds. Les dones continuen cobrant menys per fer les mateixes feines que els homes, i no se les considera prou adequades per fer determinades funcions, especialment si són de direcció. Si triomfen professionalment sempre se’ls carrega el dubte per quins mèrits ho hauran assolit i encara massa sovint són mirades com a objecte o trofeu sexual més que no pas persones amb qui interaccionar en altres aspectes. El llenguatge que utilitzem continua essent molt punyetero, esbiaixat i possiblement ofensiu. Sortosament, bona part de els dones ja no ens accepten aquelles discriminacions menors en forma d’apel·latius que no són afectuosos sinó subjugadors –“nena”-, no ens riuen acudits de pena que les degraden i encara menys que ens les mirem sempre com si fossin un tros de terra per colonitzar. L’assetjament, que significa utilitzar una pretesa posició de domini i de força per esperar contraprestacions sexual, resulta probablement la forma més denigrant de sexisme, tant pel sofriment que provoca a qui el pateix, com també per normalitzar una cultura lúbrica en la que sembla nomes importar assolir, més que no pas el procés d’atracció i seducció que és el realment important.
Probablement que ara es parli tant d’això té a veure amb la pèrdua de temors per part de els dones que ho pateixen, però també perquè el tema ha explotat al bell mig de Hollywood. Certament els assetjaments denunciats per actrius i també per part d’alguns actors, tenen una magnitud i una cruesa que regiren l’estómac. Que encara ara hi hagi que es cregui amb el dret d’exigir “favors” sexuals a canvi de promoció o contractació professional ens indica el molt primaris i elementals que podem arribar a ser. Tots hem pensat el mateix: si això passa en el món glamourós del cinema, que no passarà en molts altres àmbits més fora de focus. Al capdavall, la posició social i la seguretat econòmica per poder denunciar és més sòlida que en altres àmbits d’activitat. El moviment #MeToo creat arrel de les denúncies cap al productor Harvey Weinstein, possiblement ajudaran a que aquest tema no caigui en l’oblit. De totes maneres, seria bo que no es confonguessin les coses y no s’aprofités allò que es denunciable per assetjament per col·locar-nos també bones dosis de puritanisme i conservadorisme sexual. Que una mica d’això hi ha. Un recent manifest d’artistes franceses, que encapçala Catherine Deneuve, justament ho denuncia. La violència i l’ús de posició dominant és absolutament inacceptable, però això no hauria d’acabar amb la seducció i la temptació, encara que sigui insistent o maldestre, i encara menys pensar que qualsevol home que intenta cridar l’interès d’una dona és un falòcrata imperdonable. Tampoc la galanteria té perquè ser una falta de consideració. Denunciar l’ús i abús de poder masculí, no hauria de malmetre o impedir el joc del desig pugui actuar i manifestar-se. El coqueteig i el joc de seducció és imprescindible que no es penalitzi si volem establir i mantenir relacions sexuals sanes, lliures, espontànies i hedonistes. Sort que el sentit lúdic i tolerant de França, de tant en tant, es planta davant de la beateria hipòcrita anglosaxona.
