Vaig néixer uns escassos tretze anys després que
el ministre japonès d’assumptes exteriors, Mamoru Shigemitsu, firmés coix l’acta
de rendició de Japó sobre una taula de càmping amb tovalles dels menjadors
militars a la coberta del cuirassat USS Misouri el 2 de setembre de 1945 quan
feia un mes i poc més que la Fat Man havia assolat Hiroshima des de tres-cents
metres d’altura posant fi, per collons i amb més de cinquanta milions de morts,
a la Segona Guerra mundial i a l’era preatòmica de la humanitat.
Els ianquis amb ulleres verdes Ray-Ban
polaritzades de seguida ho varen escombrar tot cap a casa seva i varen invertir
milions de dòlars en investigació i proves termonuclears al temps que es generava
en el llenguatge popular un corrent de simpatia cap a tot el que tenia a veure
amb l’àtom, l’energia atòmica i els canyardos de collons que, dia si i dia
també, feien esclatar sense contemplacions des dels deserts de Nevada fins l’atol
Bikini al bell mig de l’oceà no tan Pacífic.
Així, mentre Franco endegava planes de
desarrollo i inaugurava pantans el nen que jo era somniava
amb un automòbil atòmic, una nevera atòmica i a qualsevol collonada relacionada
o no amb la vida civil, no militar, i quotidiana se li aplicava l’adjectiu
atòmic per emfatitzar la seva modernitat, eficàcia i la necessitat que tindríem
de comprar-lo, fos el que fos, perquè en això sí que són bons els americans.
Cada època té els seus adjectiu favorits,
imperatius. A l’època anterior a l’àtom, la ràdio i l’electricitat dominaven amb
mà de ferro el panorama adjectival igual que ara fa tot allò relacionat amb el
món digital i informàtic.
Així, ara, si alguna cosa és bona, en diem que
és digital i no informàtic que ja comença a xaiejar una mica, com les
costelles, i sense adonar-nos continuem infamant els adjectius del passat per
carrinclons, demodés o de iaio, diguem-ne, atòmic.
Als anys setanta vaig tenir poc temps una moto
Montesa Impala de cent setanta-cinc centímetres cúbics que petardejava com una
filla de puta i les explosions de la qual, que expulsava pel seu tub
d’escapament, no quedava cap dubte de qualificar-les d’atòmiques o
termonuclears. Aquí, digital no hi quedaria gens bé.
Sóc hereu del rescalfat atol de Bikini i dels
llegendaris hotels de Nevada que llogaven habitacions acarades a les proves
nuclears, m’encanten els motors de combustió interna grans com els
Pratt-Whitney americans o els Rolls-Royce anglesos que varen propulsar avions
de combat per guanyar una segona guerra tan propera a mi i és per això que ara
veig que, d’alguna forma tot això em va marcar tan profundament que no es pot
obviar. M’agraden els vuit cilindres en ve, els canvis de marxes automàtics, el
desert de Sonora, els Everglades, les Rocalloses, els Bigfoot, el MDonalds i no
m’agrada la Pepsi (que és per a berenars d’infants), la Fanta ni la puta
Mirinda.
Però els temps canvien i ho emmerden tot i ara
que les mosses empotren els tios a les nits de bars nerviosos, ara que els
smartphones amenacen amb fer fràgils els nostres documents que algú guarda en
unes instal·lacions netíssimes i coloristes com un llibre de nens no se sap ben
bé on a Oregon perfectament a l’avast dels destructors musulmans fanàtics, ara
que la digitalització sembla escombrar els adjectius del passat, ara, precisament
ara, em ve una tristesa profunda, elèctrica, de ràdio vella, atòmica i digital
perquè veig que en el fons els adjectius són sobrers, variables i rellisquen i patillen
sobre la consciència humana i que en el fons potser val la pena parlar com els
enginyers d’eines de bricolatge buscant la simplicitat, sense articles ni
preposicions, ni adjectius, perquè, així com els físics que diuen que hi ha
hidrogen i la resta són metalls, a la vida de les llengües hi ha noms i poca
cosa més.
Deu ser per això que sempre em ve al cap una
pel·lícula en què Peter Sellers interpretava el curiós personatge de
l’inspector Clouseau a la Pantera Rosa de Blake Edwards. En una de les escenes
irreals de la pel·lícula delirant, un espia, camuflat sota el cap d’un cérvol
penjat a la paret d’una sala àmplia, parlava o feia sorollets, no ho recordo
bé. La pel·lícula que encara conservaria en cinta VHS si no fos perquè em va
entrar fa uns anys aquella febre destructora i digital dels DVDs primer, dels
BluRay després i del YouTube ara, i sé que no la podria visualitzar enlloc. Al
gra, l’assistent xinès d’en Clouseau, que havia detectat el mortífer espia
parlador, volia advertir l’inspector del perill imminent i clamava sense parar,
i sense que en Clouseau l’entengués, Veu ve vaca paret! Veu ve vaca paret! per
indicar que la veu que sentia provenia de la paret i que segurament
representava el perill que jeia ocult darrere el cap dissecat d’aquella mena de
vaca o cérvol en forma d’espia maligne. Òbviament, l’escena acabava malament,
tot es resolia en un joc d’hòsties descomunal i en acabar en Clouseau li deia
al seu assistent xines perquè collons no fas servir preposicions i així
t’hauria entès.
A les nits dels hiverns interminables del
Ripollès, entre el sopor nocturn i la desesperació vital, sovint predic una
destrucció atòmica de tota cosa digital irrellevant, però possiblement els enjogassats
déus olímpics que carden sota les oliveres del Peloponès com si res, tinguin
altres plans i em temo que, precisament, no em seran, no ens seran, propicis.
Rock me mama, atòmicament
