Es fa difícil escriure sobre els múltiples viaranys que va agafant El Procés, més que res perquè fa molt temps que s’ha convertit en un joc dels disbarats que no porta enlloc més que a la degradació de la política y la societat catalana. Reclamar ponderació, sentit comú o seriositat tant als líders polítics com a la societat civil no serveix per res tota vagada que una bona part del país sembla sentir-se a gust en un caos que s’experimenta i es viu com una diversió, cada vegada amb tons més esbojarrats. Com que discrepar-ne públicament no aporta res més que reforçar la dialèctica amic-enemic amb la que els independentistes se senten tan a gust, predomina el silenci entre aquells que, com jo, assistim perplexos a una situació i a un desplegament d’argumentaris que titllar-los de surrealistes, irresponsables, insensats, absurds o fal·laços, no arribaria a definir completament el camí autodestructiu que s’ha pres. Bona part de l’independentisme ha malbaratat en la política pràctica la part de raó, les raons, que ben segur tenia. S’ha menystingut la diversitat de la societat catalana i s’ha obviat cap mena de noció de la proporció o del sentit comú. I haurà de passar molt de temps, perquè les institucions catalanes puguin tornar a resultar creïbles.
La idea-força que mou la mobilització independentista d’abans i després del 21D és la d’aconseguir crear un estat de conflicte permanent i creixent entre l’Estat i Catalunya, on ja no es tracta de disposar de millors instruments per governar i arribar a acords, sinó proporcionar una dimensió europea a un enfrontament al que es pretén donar tons dramàtics i connotacions colonials. Poc importa que s’hagin de forçar els fets i acabar per fer-ne paròdia. Es disposen de suficients aparells de propaganda i de propagandistes ben disposats per convertir les falsedats o mitges veritats en realitats inqüestionables. Es força el llenguatge fins a extrems vergonyosos, i es busquen paral·lelismes que ofenen als que tenen memòria: repressió, dictadura, presos polítics, exili… Situacions que desgraciadament es pateixen a molts llocs del món i que aquí encara hi ha gent que recorda quan això es produïa de veritat, no només com a un simulacre. Algun dia convindrà explicar el perquè els sectors acomodats de la societat catalana van abandonar les pulsions habituals que les feien tendir al “ordre” i seguir a uns líders polítics que els proposaven posar en marxa una “revolució dels somriures” que triturarien les institucions i acabarien amb la cohesió de la societat catalana. Com també serà digne d’explicar com bona part de l’esquerra s’ha prestat gustosa a proporcionar una república imaginària per a satisfer les ínfules de les classes dominants de tota la vida.
Els resultats del 21D legitimaven la formació d’un govern de forces independentistes. Ni s’ha fet ni es farà. La temptació a continuar fent performances que signifiquin magnificar el conflicte està molt per damunt del interès en governar; de fet estem davant la demostració d’una incapacitat que ja ve de lluny. Assistim a tota mena d’actes que pretenen ser murrieries, punyeteries vàries i astúcies de saló de joc, on van desfilant possibles candidats la majoria dels quals tenen en comú, a banda de poca experiència i solidesa política, el fet que no estan en condicions de ser-ho. Un joc de les cadires, d’actes fallits, de plenaris desconvocats per acabar, suposo, tornar a unes noves eleccions que, també ho suposo, tampoc resoldran res més enllà de deixar el país fent llàstima. S’argumentarà que la culpa la té la intervenció judicial sobre la política catalana, que no deixa que assoleixin la Presidència gent que ha estat votada. Veritat a mitges, perquè aquí la seqüència dels fets és important. Justament es van configurar les llistes amb candidats que estaven imputats i que alguns dels quals havien fugit davant les citacions judicials. Aquesta és la anormalitat amb la que s’especula. Paradoxalment, quatre mesos després de les eleccions qui sembla sentir-se especialment còmode amb la vigència del 155 és l’independentisme.
