Durant molts anys aquesta era una ciutat que es distingia pel seu nivell i qualitat. De vegades massa pagada d’ella mateixa, s’agradava des que de la mà de l’alcalde Maragall i les Olimpíades va descobrir que es podia embellir i posar en valor els nombrosos atractius dels que disposava. Mediterrània, culta i moderna, es va posar guapa i es va deixar estimar al llarg d’unes dècades per viatgers que si apropaven sabedors que el que la distingia era la seva cultura refinada i a voltes avantguardista, un urbanisme racionalista, espais urbans de qualitat, així com multitud de racons i atractius que permetien experimentar amb una ciutat de forta personalitat i notòria qualitat de vida. Durant dècades, encara que urbs cara i complexa de gestionar, a Barcelona s’hi podia viure i els que en formaven part brandaven orgullosos un fort sentit de pertinença a una ciutat que mantenia la cara neta i es preocupava de la seva gent. De turisme n’hi havia, i molt, però venia filtrat i sabia a què venia. Però va arribar l’època del low cost i de l’eclosió d’un turisme no només massiu, sinó també de manada, que està acabant amb l’interès, l’encant i amb la possibilitat de viure a les millors ciutats europees i, amb elles, especialment Barcelona.
A hores d’ara, la ciutat s’ha tornat invivible pels seus ciutadans: extraordinàriament cara, bruta, sorollosa i amb pocs encants tota vegada que està únicament i totalment encarada al turisme. Ja fa temps que no hi arriben viatgers, ja que les hordes de turistes molts d’ells amb pretensions de borratxera i actituds incíviques, han liquidat tot interès. Barcelona com a ciutat singular pràcticament ha deixat d’existir, convertida en una mena de parc temàtic per anar a fer acomiadaments de solter. Una Disneylandia del sud preparada ja només per satisfer aquests nous bàrbars que arriben només guarnits amb les pulsions més elementals i les actituds més feréstegues. Això que se’n diu el sector turístic, format bàsicament per especuladors a costa de l’espai urbà i que acostumen a proporcionar condicions de treball i salaris de misèria als seus precaris empleats, abonen de no posar cap límit a aquesta destrucció d’una ciutat, colgada ja de brutícia, pixarades i baralles al carrer, que dista ja molt de poder enarborar aquella marca de ciutat que mostrava orgullosa fa uns anys. Les economies de plataforma –uber, airbnb, e-dreams, booking…- i els vols barats han acabat per saturar la ciutat, fer impossible la vida amb condicions dels seus ciutadans, convertir els lloguers en inabastables, tot matant a mig termini la gallina dels ous d’or. Moltes escenes d’aquest estiu a la Barceloneta o al barri vell, fan pensar més en el primitivisme tecnològic del món brutal de Mad Max, que no pas de la urbanitat culta que es pretenia encarnar. S’ha perdut qualsevol noció d’ordre, entès aquest concepte en el millor sentit democràtic de manteniment de la seguretat i la civilitat en l’espai públic. Sergi Pàmies parlava fa poc i de manera eloqüent de la “magalufització” de Barcelona.
Malgrat la politització maldestre del tema, certament l’Ajuntament no és el “culpable” dels depredadors instints de la indústria turística ni del canvi tan a pitjor dels hàbits socials, que especialment expressem quan som fora de casa. Però si que el govern municipal és el responsable de posar remei a tan desori i, si és que es pot, revertir una situació que mostra ja una decadència extrema. El que resulta preocupant és que qui governa a la ciutat no sembla tenir ni cap política, ni cap projecte al respecte. Practiquen una postpolítica que va poc més enllà d’intentar agradar a tothom i pensar que la política ja només és comunicació. Passar-se el dia fent tuits pot ser més o menys distret, però no serveix per solucionar res. Tampoc sembla que els grups municipals a l’oposició hi tinguin gaire més a aportar, més enllà de posar un preelectoral crit al cel.
