Barcelona és una ciutat d’un enorme atractiu, amb una poderosa marca de referència, de grans potencialitats, amb nombrosos reptes platejats i profunds problemes a resoldre i que més que mal gestionada, sembla que fa temps que senzillament no té direcció i gairebé ningú que se’n ocupi com es mereixeria. Ja sé allò de que quan la societat civil és sòlida i que quan les energies ciutadanes són poderosos fins i tot es pot tirar endavant amb mals polítics o amb la falta d’ells. Quan es diu això, se sol posar com exemple el cas italià, que tot i tenir un sistema inestable i uns polítics faltats de sentit de responsabilitat, el país, mal que bé, va tirant endavant. Vivim en un món en el que las ciutats, les xarxes de fluxos econòmics, culturals i humans, que s’articulen a partir de les grans ciutats, han esdevingut crucial. Ja no és només que gran part de la humanitat viu en grans urbs i entorns metropolitans, sinó que aquestes tenen molta més incidència que uns decaiguts Estats-Nació a l’hora de conformar el nostre entorn i proporcionar-nos un nivell i una qualitat de vida dignes, o no. Totes les possibilitats conflueixen a les grans ciutats, però lògicament també bona part dels problemes d’una societat cada vegada més complexa i els derivats d’una població que cada vegada viu més aglomerada.
Barcelona va tenir un projecte de ciutat que l’ha situat allà on és, i que el simbolitza la potent figura de Pasqual Maragall, tot i que és un projecte que arrenca a l’entorn de 1980 i que s’allarga fins amb Joan Clos i Jordi Hereu fins el 2011. El moment més significatiu en van ser els Jocs del 92, però és prou conegut que no van ser res mes que el leitmotiv per modernitzar la ciutat, donar-li qualitat de vida, orgull y fer-ne un referent mundial. Els alcaldes socialistes que seguiren l’estela de Maragall no tingueren el seu esplendor, però hi havia un full de ruta que se seguia i encara que faltats de carisma públic, presentaren una gestió notable. Vingué després la inacció i el viure de renda de la inèrcia creada, però es deixaren de donar resposta als problemes que justament provocaven l’èxit de la ciutat i a obrir escenaris nous, massa obcecat el nacionalisme que per fi s’havia fet en el cap i casal de Catalunya, de subjugar la ciutat als interessos de país, deien. La ciutat té mil i un temes a donar resposta: la bombolla turística, els problemes de gentrificació que van expulsant ciutadans dels seus barris, l’especulació immobiliària, la mobilitat infernal, la falta d’activitat econòmica més enllà del comerç i l’atenció al turisme, les bosses de pobresa, l’encariment insostenible de la vida, els guetos i zones de marginalitat, disposar un projecte cultural per substituir una capitalitat que s’ha anat esvaint, una millor oferta i gestió de serveis urbans, fer la ciutat mediambientalment sostenible tot transformant el model energètic i de consum vigent…
Si la gestió de Trías a Barcelona va resultar pràcticament inexistent, la d’Ada Colau i Barcelona en Comú crec que, a més d’erràtica, a hores d’ara es pot titllar clarament de fracàs. I si es mira bé, no podia ser d’altra manera tant per la falta de majoria consistent, per la incapacitat per bastir pactes sòlids i duradors que donessin estabilitat al govern de la ciutat, però sobretot per una falta de projecte polític, d’un programa real de futur per a la ciutat. No es pot governar amb 11 regidors sobre un total de 41 si no es té la capacitat de fer majories més àmplies. El fracàs recent dels seus grans projectes de mandat n’és una evidència, com ho és que connectar tramvies, per més important que sigui no pot ser l’obra estrella com, encara menys, organitzar una multiconsulta per no se sap ben bé què. El colauisme, que es va fer amb l’ajuntament en un context de crisi, haurà resultat un fenomen efímer. Sol passar quan no hi ha un projecte i un substrat sòlid. Com diu el proverbi oriental, “tots els camins són dolents quan no saps on vas”.
