Amb cinc mesos de vida, el meu nebot deu haver sigut protagonista de més o menys cinc centes fotografies. A aquesta xifra d’imatges jo hi deuria arribar als dos o tres anys de vida. El petit ho tindrà tot documentat: el primer dia que va obrir els ulls, el primer badall, els primers somriures… i així anar fent. D’una banda sento certa enveja d’aquest fet. De la meva infantesa tinc fotografies (en paper!) però corresponen a dies i fets importants -aniversaris, celebracions i excursions, principalment- i no a esdeveniments quotidians. No sé quina cara feia el primer dia de cole, ni tampoc hi ha imatges (i videos!) de les meves primeres passes i paraules. L’arribada i millora de la tecnologia digital en els últims 15 anys ha revolucionat aquest escenari, i en qualsevol moment i lloc podem immortalitzar el que està passant. És en aquest punt a on tremolo una mica. No m’imagino alguns fets de la meva vida amb un mòbil a la mà o en mans del meu entorn: la patacada amb bici que em va deixar el dit fet papilla, les primeres sortides nocturnes amb amics amb els primers excessos, i les bestieses vàries que han quedat en un racó de la memòria dels que hi erem i de ningú més. Amb bon criteri, els pares del meu nebot han decidit que no apareixerà a les xarxes. I és que més enllà de documentar una vida gairebé al minut, sense adonar-nos-en podem fer una retransmissió de tot el què ens passa, ser ser conscients dels efectes i les conseqüències a curt i llarg termini d’abocar-ho tot a les xarxes.
