Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, ha vingut a portar aquesta setmana la bona nova de que España aprova amb nota el seu programa de reformes estructurals de cara a ser el país beneficiari del finançament extraordinari amb fons europeus de fins a 140.000 milions d’euros a percebre els propers sis anys, o dit d’altra manera l’equivalent al 11% del PIB d’Espanya. Com és conegut, l’accés a aquests importants fons no es fa de manera automàtica, sinó que està condicionat a un projecte de transformació estratègica de la seva economia en la línia d’avançar cap a la sostenibilitat mediambiental, fent apostes realment transformadores cap a una economia verda i circular i, alhora, actuar en pro d’una transformació digital del conjunt de l’economia. Una ocasió realment única, si se sap aprofitar, per fer no només front als efectes contractius que ha tingut la pandèmia, sinó de realment canviar el paradigma econòmic tot assignant-hi recursos extraordinaris de manera dirigida. Que España sigui un dels primers països en passar el tall de la Comissió Europea suposa un reforçament polític molt important pel govern de Pedro Sánchez, enfortint la seva figura en un moment en el que l’embranzida de la dreta envalentonada a partir de les eleccions madrilenyes i de la enconada polèmica pels indults semblava que li feia mostrar indicis de flaquesa i d’un possible inici de final de cicle. Amb el greixament de l’economia que faran els fons Next Generation, el govern guanya temps i, per poc bé que en faci l’aplicació, acabarà per millorar la seva popularitat i es debilitarà el setge de les dretes de la Plaça Colón. Els bons indicadors econòmics acostumen a debilitar els plantejaments polítics més histèrics.
De totes maneres encara que la sensació inicial respecte als fons europeus pugui ser més aviat positiva, caldrà veure’n l’aplicació i els resultats reals. La lletra petita de tot plegat serà molt important. Ja se sap, que el diable sol estar en els detalls. Sense posar en dubte les pretensions transformadores del govern espanyol respecte una estructura econòmica caduca, caldrà constatar si hi haurà l’atreviment suficient per optar per la innovació i les activitats tecnològiques i de major valor afegit, superant apostes que a mig termini són perdedores com és el cas de activitats industrials basades en mà d’obra intensiva i barata, l’exageració de l’aposta turística o bé el tornar a desenbridar els sectors de la construcció o de les finances. Les elits extractives tradicionals espanyoles i catalanes- sempre estan a l’aguait per captar fons públics i aconseguir que en realitat res no canviï. Pintar de verd activitats tradicionals que tenen poc recorregut i que no s’estableixin sobre capital humà molt qualificat, que n’hi ha, no significa apostar per la sostenibilitat econòmica, més aviat al contrari. Aconseguir que els fons repercuteixin en fer més competitives petites i mitjanes empreses innovadores resulta crucial i, a dia d’avui, els mecanismes perquè això sigui així no estan encara gaire clars. Com fer que els 72.700 milions d’euros previstos d’ajuts directes vagin ben encaminats. Tot abona al predomini de grans projectes energètics en mans de les firmes d’un sector que funciona com un oligopoli i que, justament com és veu amb el preu que paguem l’energia, contribueixen a frenar la millora de la competitivitat del teixit empresarial realment interessant i que augmenti de manera desproporcionada la nostra factura domèstica.
Es programa Next Generation resulta una oportunitat insòlita per fer transformacions imprescindibles de gran calat. Si no hi haguessin hagut els efectes de la pandèmia, la renovació estructural era igualment necessària. El que ha permès aquesta crisi és que s’acceptés posar en marxa polítiques obertament keynesianes d’estímul que fessin efectes multiplicadors i, alhora, de mutació d’estructures i dinàmiques envellides que ja no portaven enlloc. Però tot això no funciona en forma “pilot automàtic”. Significa fer opcions i establir polítiques que no són meres solucions tècniques. Són apostes ideològiques sobre el futur que es vol. Satisfer a les elits de sempre o bé actuar en pro del futur i el benestar de la majoria de la ciutadania no resulta exactament el mateix. De fet, són opcions contraposades.
