No es pot negar que el nou president dels Estats Units està sorprenent, i molt, durant els primers mesos del seu mandat. Un líder sense aureola ni carisma, més aviat insuls, força convencional, molt religiós, de perfil centrista i moderat dins el Partit Demòcrata. Notòriament tartamut i amb certes dificultats per respondre amb rapidesa i facilitat, que tot i voler dissimular-ho es mou de manera maldestres i que a més de ser-ho, sembla molt vell. Poc glamourós, no tenia ni l’atractiu ni una història tan bonica i tan carregada de símbols com la que explicava Obama i està faltat dels vincles elitistes amb Sillicon Valley, Wall Street i les grans corporacions que brandava i varen portar a la derrota a Hillary Clinton. No va trepitjar cap universitat de la Ivy League, estudiant en una de més aviat provinciana, i va ser un estudiant de dret força mediocre, tal i com li agradava ridiculitzar-lo Donald Trump en campanya. Sense brandir ideologia i per pur pragmatisme està imprimint un gir progressista a la política interior nord-americana que és totalment desconegut i fins i tot inesperat. Keynesianisme sense Keynes. Un immens pla de reactivació econòmica amb estímuls i plans socials, amb polítiques d’intervencionisme públic desconegudes als Estats Units des dels llunyans anys del New Deal de Roosevelt. Sense complexos, anuncia una puja d’impostos a les rendes altes i a les corporacions per finançar el que resultaria, per primera vegada, una autèntica construcció de l’Estat de benestar al país que fins ara havia estat campió del neoliberalisme. Polítiques encaminades a posar un cert fre al globalisme, potenciant la producció interna, cosa que el fa connectar amb els votants de Trump i el seu America First, però a diferència d’aquest, vol posar els Estats Units a l’avantguarda del combat contra el canvi climàtic.
Convençut de la fractura social que ha provocat la falta d’ocupació i la precarietat laboral com a components d’una inacceptable desigualtat social que no ha fet sinó crear exclosos i irritats a les darreres dècades, prioritza l’ús dels fons ingents aplicats a l’economia a la funció de crear ocupació, frenant la deslocalització productiva i prioritzant la inclusió de la mà d’obra no formada. Ha apostat per apujar el salari mínim als 15 dòlars/hora i defensar el paper del sindicalisme com a mecanisme equilibrador de la tendència natural del sistema cap a la iniquitat i el desajustament. “Wall Street no va construir aquest país, la classe mitjana va construir aquest país, i els sindicats varen construir la classe mitjana”. Afirmacions fetes al Congrés dels Estats Units i que no són d’un declarat socialista com Bernie Sanders en un míting, sinó d’un insípid i moderat president demòcrata en un discurs formal davant el poder legislatiu. Ha desbordat el progressisme nord-americà i encara més sens dubte a la temorenca socialdemocràcia europea. Un gir inesperat al guió que semblava poc previsible per part d’algú que no té grans principis, però sembla tenir polítiques. Com en l’estratègia del bon l’atac futbolístic, està demostrat que resulta més rellevant “arribar” que no pas “ocupar” els espais. La importància del factor sorpresa. Polítiques atrevides per fer front a importants problemes reals provocats, o més aviat agreujats, per la pandèmia. Diuen que els polítics amb fama i perfil de sobris i prudents tenen més fàcil fer coses radicals, o intentar fer-les. No fan por, no creen anticossos reactius. Blanc, vell i heterosexual. No espanta al perfil de votants trumpistes de l’Amèrica profunda. La seva darrera proposta de suspendre les patents de les vacunes de la covid-19 ha agafat a contrapeu a la Unió Europea, i no només a Angela Merkel que s’ha posat a la contra, sinó a una esquerra europea que continua faltada de valentia i d’imaginació.
Probablement tornaran temps de decepció en la política nord-americana i el mateix Biden, dirigent pràctic i sense hipoteques ideològiques, acabarà per frenar sinó contradir el seu progressisme i agosarament actual. Haurà liquidat, però, la idea tan recalcada en l’anterior crisi del 2008, que l’austeritat econòmica serveixi per afrontar recessions i que sobre la creixent desigualtat es pugui construir cap futur socialment acceptable. I haurà posat en evidència una esquerra continental captiva del seu narcisisme i amb una notable vocació per ser irrellevant.
Josep Burgaya
