El seu triomf a les eleccions presidencials el 2020, la majoria de gent el vam viure amb alegria i esperança. El necessitàvem després de la vergonya i el temor que ens provocava Donald Trump. Aparentava ser un vell decent i progressista mot moderat, a la americana, del que no n’esperàvem gran cosa més que un comportament digne. Durant els poc més de dos anys de mandat no ha generat una imatge pública que ens donés gaire seguretat, justament perquè genera dubtes sobre la seva salut i els seus moviments en públic ens fan patir perquè sempre està a punt de caure. Els balbucejos i moments de confusió quan parla poden fer pensar que no està gaire en condicions per afrontar unes presidencials i un segon mandat que, de produir-se acabaria als 88 anys. Costa d’imaginar-lo en una batalla a mata-degolla amb Trump el 2024. Tampoc té successor al Partit Demòcrata, almenys de moment, i la vicepresidenta Kamala Harris encara és hora que aixequi el vol. Quan va començar el mandat, algunes decisions força dubtoses i poc destres en política internacional, van també fer dubtar que fos l’home apropiat per lidiar amb el post-trumpisme. Tota aquestes sensacions que ens ha transmès, juntament amb la dinàmica bèl·lica d’Ucraïna i la confrontació geopolítica amb Xina, no ens ha deixat veure, les seves bones decisions, insòlites als Estats Units, en la seva política interna.
Va afrontar l’enorme crisi econòmica generada per l’epidèmia de la Covid-19, fent el que erròniament no es va fer en la crisi del 2008. Va insuflar diner al sistema tant en forma d’inversió pública com en despesa social i familiar per pal·liar els seus efectes tot recuperant l’ocupació. Això, finançat amb part amb augment dels impostos a les corporacions i les grans fortunes i, alhora, recorrent temporalment al dèficit i l’augment de deute. Política progressista de manual, keynesianisme, que ni molt menys s’ha gosat fer a Europa, almenys en aquestes proporcions. El dèficit i el deute, s’han d’afrontar en èpoques d’expansió i no pas de crisis, doncs fer-ho ho converteix en accions procícliques. Va destinar a aquesta crisi 1,9 bilions de dòlars de cara a evitar l’augment de l’atur i la disminució del consum. Després quan a l’epidèmia ha seguit la crisi per la inflació degut als problemes de subministraments provocats per la invasió d’Ucraïna, s’ha fet encara un augment més gran de la inversió, amb 1,4 bilions destinats a les famílies (l’equivalent a tot el PIB espanyol, per entendre’ns) i 2,3 bilions més per fomentar la competitivitat, afrontar el canvi climàtic i mantenir l’ocupació. A diferència de les polítiques econòmiques europees que han apostat per prioritzar la inflació tot augmentat els tipus d’interès i refredant l’economia, als Estats Units s’ha fet un anàlisi diferent: aquesta no és una dinàmica inflacionària per excés de demanda, sinó pels entrebancs bèl·lics per mantenir l’oferta. No és ben bé el mateix, ni requereix de les mateixes receptes. A dia d’avui, la inflació interanual als Estats Units és del 6,4%, mentre a l’Eurozona és del 10,6%. Pel que fa a l’atur, als Estats Units és del 3,4%, mentre que a Europa la mitjana és del 6,5%.
Certament que el sistema americà requereix de canvis estructurals que Biden no pot afrontar, encara que ho intenta, perquè no té majoria a la Cambra de Representats i se li bloqueja la imprescindible reforma del sistema sanitari perquè arribi a tothom, el fer front al lobby de la indústria farmacèutica, l’afrontar la profunda crisi social que posa de manifest l’ingent consum d’opiacis que porten a centenars de milers de morts anuals per “desesperació”, per combatre la pobresa extrema concentrada als barris marginals de les grans ciutats i a l’antic “cinturó d’òxid” desindustrialitzat, per fer una reforma fiscal profunda. Però, sobretot, els cal recuperar la cultura democràtica i recosir un país fracturat políticament, que té la meitat de la seva població combregant amb les rodes de molí de les conspiracions i les postveritats de l’extrema dreta. El discurs sobre l’estat de la nació que va pronunciar Biden fa una setmana, mereix ser escoltat. Destil·la autèntic progressisme i sensibilitat social. Sap un xic de greu que, des de fa anys, ni tan sols la socialdemocràcia europea ha anat tan lluny. Ni en discursos, ni en polítiques. L’ombra d’Àngela Merkel encara es deixa sentir.
